dimarts, 11 de setembre del 2007

RaTaTouiLLe!!!

Entres al cine a veure una pel·lícula de dibuixos animats de Disney i surts havent vist una pel·lícula d'una història encantadora protagonitzada perdibuixos animats.

Casualment el dia abans havies preguntat que era Ratatouille, un nom conegut des de fa dos mesos gràcies a la tant coneguda pel·lícula de dibuixos. Un francès ja t'havia comentat que era un saltejat de verdures.

Ja portaves tres dies per terres franceses i aquella nit arribava el seu pare. Inesperadament et trobes amb un home de negocis que té per afició CUINAR. Un francès d'orígens vietnamites que, ja retirat, es passa gran part del seu temps a la cuina preparant noves receptes. Receptes que tota la família es veu forçada a provar.

Tot asseguts a taula, arriba el tant esperat Ratatouille. La primera impressió que et passa pel cap era aquell saltejat de la teva mare que fa tot sovint en el Wok, sí, era només una PRIMERA impressió. Quan el proves veus que no s'assembla, que és un plat deliciós i ben sencill. Casolà, com molt bé el defineixen a la pel·lícula.
Tot un plaer provar-lo de mans d'un cuiner francès.

dimecres, 15 d’agost del 2007

The Wizard Of Oz!

Farà dues setmanes estàvem les tres tontetes fent el vago al sofà quan vam començar a comentar pel·lícules, grans clàssics... i va sortir el nom de The Wizard Of Oz. Jo no l'havia vist mai i era algu que tenia pendent, així que me la va deixar i just ara l'acabo de veure, als meus 21 anyets! :)

Deixant de banda opinions, crítiques i moralitats, he de comentar el que realment m'ha sorprès ha sigut veure tants nans actuant. La primera impressió, al veure'ls traient el cap entre les flors, ha sigut pensar que eren nens petits, però poc després ja he vist que era impossible la idea i he començat a fixar-me en les faccions de la cara i els seus moviments. Amb tots els respectes he de dir que són curiosos. No he pogut evitar parar la pel·lícula i començar a buscar informació. He trobat aquest escrit:

...En efecto, la avalancha de enanitos de El Mago de Oz pudo haber descubierto un filón. Sin embargo, como el resto de sus compañeros, Maren tuvo que conformarse con las pocas oportunidades que la industria daba -y sigue dando- a los actores pequeños, hasta acabar relegado a la publicidad (fue uno de los Little Oscar, la mascota de la compañía salchichera Oscar Mayer). "Lo que pasa es que los directores no tienen imaginación", dice al respecto Emilio Gavira, uno de los marcianitos-revelación de El milagro de P.Tinto. "El guión no tiene que especificar que para un papel se requiere a un enano o a un gigante. ¿Es que no puede haber un fontanero que mida menos de un metro? Hay que ver simplemente a la persona", inquiere, y concluye asegurando que el público es mucho más imaginativo que los realizadores y que está más abierto a lo que se le ofrece. Y si no, que se lo pregunten a Linda Hunt, una actriz que se codea con los grandes y que, encima, consiguió con su 1,45 metros. el Oscar por su interpretación del periodista chino en El año que vivimos peligrosamente.

Aunque tratados mayormente como muñecos o mascotas exóticas de corte cómico y voz pitufil, los actores pequeños siguen creciéndose...

dilluns, 13 d’agost del 2007

FireWorks & Abramovich?¿?¿?

Una nit d'estiu. Passejant per La Croisette, Cannes. Mirant com els francesos i els italians caminen amb els seus millors vestits de temporada. Veient petits espectacles de pintura o música típics de la Rambla. Trobant botigues de gelats "italians" cada dos passes.

De cop, quan ja arribàvem al final del passeig escoltem l'esclat d'un petard. I asseguts vam observar durant deu minuts l'espectacle.

Durant l'estiu es celebra un concurs pirotècnic mundial a Cannes, però per aquella nit no hi havia cap concursant programat.

Avui, dos dies després m'arriben veus de que el castell de focs era per celebrar un aniversari, l'aniversari de Roman Abramovich, del qual jo no en sabia res. Al buscar per internet he trobar la gran i útil wikipedia, que diu així:
Roman Arkadyevich Abramovich is a Russian oil billionaire and the main owner of private investament company Millhouse Capital, referred to as one of the Russian oligarchs. According to the 2006 Forbes magazine, as of 13 Febrary 2006, he had a net worth of $18.2 billion, and according to Russian Finance magazine, as of January 2007, his fortune was $21.0 billion.
També conegut com un soci potencial del Chelsea. Cal remarcar que aquest bilionari s'ho ha guanyat, tot i que no se sap si a les bones o a les dolentes.

Increïble com es poden arribar a guanyar tants bilions d'euros, és una cosa que supera la meva imaginació, el meu sentit comú!

dimarts, 7 d’agost del 2007

RemAkE

No estic gens d'acord en que grans pel·lícules de països preciosos amb presupostos moderats siguin deformades en un procès de comercilització i en un intent de fer veure que els americans poden arribar a fer bones pel·lícules.

Fa dos anys vaig veure "Deliciosa Marta", una pel·lícula encantadora, preciosa, tendre, real, propera... increïble! Fa un any vaig llegir un reportatge que deia que la senyora Catherin Zeta-Jones seria la protagonista del remake de la pel·lícula. Ja en aquell moment ho vaig trobar vergonyós. No sé, m'ho vaig pendre com una cosa personal (serà perquè la protagosnista es diu Marta :P) I ahir, al Cines Imperial, vaig veure el gran cartell de la senyoreta i el senyoret, dos prototips de l'estil americà! Indignant!

Potser estar molt ben dirigida, una gran actuació per part dels actors, gran vestuari... però mai serà el mateix, perquè no és més que una CÒPIA americana. Tot i que cal comentar que el director mateix ja no és americà, però sí la producció, la manera de comercialitzar-la i tota la parafernàlia que la rodeja, que no té punt de comperació amb l'original.

Hi ha moltes pel·lícules que potser son remakes i no ho arribaré a saber mai. Però ara que ho sé del cert, puc fer la meva petita reinvidicació.

divendres, 3 d’agost del 2007

Cicatrius

Fa tres setmanes, mentres estaves fent el tonto, et vas clavar el que en diuen "un cos estrany" al palmell de la mà esquerra. Després de que varies persones t'ho recomencin, decideixes anar al CAP a mirar-t'ho.
A recepció, unes noies molt amables et diuen que passis a la sala d'espera, que ja et cridaran des de la porta 7. Al cap de gairebé una hora sents el teu nom, t'aixeques i camines cap a la porta. La sorpresa arriba quan obres la porta de la consulta i veus el tan reconegut Doctor Tarragó. Un metge amb molt renom a la ciutat. Personalment el consideres un imbècil, prepotent, cregut, poc atent, egocèntric i capullo. Sí, un estúpid que ja et va desgraciar un cop: després de tres llargues operacions, et va deixar de record una cicatriu horrible. Estaves davant de l'últim metge que desitjaries que et tornés a intervenir. Allà davant amb el seu somriure prepotent, saludant-te. Ja no s'enrecordava d'aquell desastre, ja feia més de 10 anys.

Ell ja fa anys que no ho recorda i tu no hi has deixat de pensar.

Aquella cicatriu que et va marcar durant la teva adolescència, que no et deixava anar a la piscina, anar a la platja o posar-te segons quines samarretes; aquella cicatriu que durant uns anys va convertir-se es un condicionant de les teves decisions i la causa de grans complexes.

Les cicatrius són marques que sempre formaran part de la teva pell, del teu cos i, molt probablement, dels teus records. Marques que afecten tant físicament com mentalment. Una cicatriu pot ser petita o gran, maca o lletja, però darrera de la seva part visible, queda la part més important, la cicatriu que et queda en el teu interior i que et marca la teva vida.

divendres, 27 de juliol del 2007

"yOuNG fOlKs"

De nou, m'he cansat d'anar al blog d'una altra persona per escoltar una cançó! Aquesta és una cançó que m'anima, és molt maca. De pas us poso el videoclip que és molt graciós i m'encanta!!!

"Young Folks" by Peter, Bjorn & John, tres suecs peculiars.



Per alguns és la cançó del seu estiu, cada u tindrà els seus motius... Hi ha cançons d'estiu, cançons d'esperiències... Tothom té una cançó que li marca un estiu, una experiència, una història?

Flores de Bach

Las Flores de Bach son una serie de esencias naturales utilizadas para tratar diversas situaciones emocionales, como miedos, soledad, desesperación, estrés, depresión y obsesiones. Fueron descubiertas por Edward Bach entre los años 1926 y 1934.

Su teoría era que las enfermedades físicas tienen un origen emocional, y que si los conflictos emocionales subsisten por mucho tiempo, la enfermedad del cuerpo empieza a aparecer, Sin embargo, al restaurar el equilibrio emocional se resuelve la enfermedad física.
Holly, Acebo: Celos, desconfianza, envidia, odio y rencor. Carece de compasión. Para quienes necesitan amor.

Impatiens, Impaciencia: Soledad de quien no puede estar acompañado porque marcha de prisa. Impaciencia. Irritabilidad.

Elm, Olmo: Abrumado por sus responsabilidades. Piensa que no es capaz de cumplirlas.

Scleranthus,
Scleranthus: Indecisión entre dos extremos opuestos.

Walnut: Nogal: Indecisión para iniciar etapas nuevas o manejar situaciones difíciles.

Remedio de Rescate, Rescue Remedy: Es un remedio compuesto, pero debe considerarse como singular, preparado con 5 esencias florales: Cherry Plum + Clematis + Star of Bethlehem + Rock Rose + Impatiens

"Dancing Queen"


Estava a la pista de ball en un pub de la mala mort quan de cop se sent una cançó d'aquelles que et fan aparèixer un somriure imborrable a la cara, una cançó que et porta molts records, records del que estava passant just fa un any... les nits a Liquid i les xapucilles de festetes a Students Union, jejeje!

La teva cançó... que quan sonava tots et buscaven, per veure com et movies, com ballaves, una cançó amb història que et feia ser la reina de la pista! Una cançó que feia que oblidessis tot el que t'envoltava i et deixis anar... i d'aquí que els tontets s'enriguessin de tu i les teves "flipades" (amb raó :P)!!

dijous, 26 de juliol del 2007

Tan pekes i amb tantes preocupacions!


Un nen que no té ni 12 anys, s'ha de preocupar tan dels sentiments d'amor? de les noies? del físic? i posar una foto com aquesta en el seu blog? tenir blog?

Palabras

Altes hores de la nit, quan ja no pots més, però tampoc tens ganes d'anar a dormir, quan llegeixes blogs, mires fotos, escoltes música i remenes emails i cartes de fa anys. Trobes una cosa curiosa, el primer email de la teva compte d'email actual, un email de fa just 4 anys, escrit pel que va ser un gran amic molt important en el seu moment, un email que conté un arxiu que tu mateix vas escriure:

Hay muchas palabras dichas y por decir en este mundo, pero de todas ellas pocas son sinceras.

- Ahora te pido un favor: Escúchame con el corazón.
- Déjame terminar y lo entenderás.
- Lo primero que te diré es lo más importante, y a su vez, lo más sincero: TE QUIERO.
- No t’enfades! No te vayas! Perdóname! Escúchame!
- No te conozco mucho, pero sé como reaccionas en estos casos. Y no quiero que conmigo sea igual, créeme.
- Sé que tu a mí no me quieres, ni siquiera sé si me tragas. Sí sé algo, lo que yo siento cuando estoy contigo, lo que me alegra oír un mimo con tu voz, y a la vez, lo que me entristece que me digas el mínimo desprecio.
-Sé que parece raro, pero nunca supe dominar mi corazón, más bien lo contrario. Él me domina. Te escogió y ahora no sales de mi cabeza, no puedo dejar de pensar en ti.
-No te pido que me quieras, aunque no te negaré que me gustaría. Hace una semana, llegué a pensar que mi gracia hacia a ti, era correspondida. Ay, que ingenua!
-Ahora recordando, cuando por fin me di cuenta de que conmigo nada, es cuando más te he empezado a querer o a obsesionarme contigo, cosa que me hace hundir en la tristeza de no ser correspondida.

-Entraste como protagonista de mis historias. Todas y cada una de ellas, te tenían como centro de la trama. Y si quieres saber de que iban, una gran cantidad, eran historias de confianza, de amistad, entre tú y yo.
-Te diría tantas cosas, pero a la vez, las veo palabras despreciadas, sin sentido, por lo que prefiero dejarlo en una simple frase, deseando que todo esto no haya sido en vano.

“Perdóname por quererte, pero es lo que siento y no puedo evitarlo”


dimarts, 24 de juliol del 2007

Nessun Dorma




Una cançó que em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto! Unes veus increïbles en una interpretació genial!

NEWI..........


Ja fa un any que un grup d'espanyols i francesos van compartir el que seria la introducció a l'Erasmus... En tots els sentits! Classes poc útils, festa, alcohol, parlar, o ben dit, xapurrejar anglès, fer amics i passar-ho molt molt bé!

No és tractar de viure del passat, com molt bé em van dir, això fa mal i no et deixa viure el present, però sí que és bo recordar moments mErAvEllosos... on vas viure EXPERIÈNCIES genials i on vas apendre EN TOTS ELS SENTITS!

Una cançoneta presiosa PER UNA GENT PRECIOSA:

Sense Paraules















:P

dijous, 12 de juliol del 2007

Quelqu'un m'a dit!

Dues setmanes, 9 dies, 25 hores, 1600 minuts... preciosos, on s'après una nova llengua. Gent l'ha estudiat a l'institut, altres com a tercera llengua a horari extraescolar, però aquí com a idioma d'estiu :P Potser per recordar vells contactes d'un país francès? Non! En poc temps s'ha conegut gent molt maca i una professora meravellosa, que t'ensenya, no perd el temps, t'ajuda, t'entén, et fa riure... t'ensenya francès, geografia, cultura, història...tout!!
Algú va dir: "Jo Vull ser com tu de gran".

Un idioma que a molts no els hi agrada, aquí no massa fins fa dues setmanes, fins que es topa amb una persona que estima una cosa i que al ensenyar-la, ensenya a apreciar-la, a voler-la conèixer millor... a estimar-la.

S'ha acabat, de moment!!!



Els alumnes miraven el foli, un foli en blanc amb unes lletres negres que no es veien del tot bé. Al observar-les, podies veure un seguit de paraules que no entenies, però que al so de la música et transmetien molts sentiments, entre ells una sensació com de tristesa i incertesa. Elles estaven pensatives, miraven els folis intentant aprendre, entendre... i somiaven. Ell estava mirant el terra probablement pensant a que jugaria a l'arribar a casa i ELLA estava amb la mirada perduda fent veure que seguia la cançó, gaudint de la música i alhora probablement pensant en coses que mai explicarà.

dimecres, 11 de juliol del 2007

Retrobades!

Et coneixen de tota la vida, van ser millors amics teus en un temps passat i ara els veus de tant en tant. Ja no comparteixen el teu dia a dia, ja no saben que et passa pel cap cada dia, les bromes dels cafès, les teves preocupacions trivials, els teus caps de setmana ni els teus últims ligues. Els veus un cop cada no sé quants dies.
És una retrobada estranya, sembla que us heu distanciat, que només quedeu per posar-vos al dia de les vostres vides, simplement per fer el xefarder, per quedar bé, com diuen " per no perdre el contacte"...

Si penses això ja pots marxar!

És una retrobada estranya, sí, per suposat. Però ells et coneixen més que ningú, han passat més de 12 anys al teu costat, saben com erets i com ets. Potser no saben que et lies amb tres cada dissabte, però saben qui et va trencar al cor. Podeu estar estirats al sofà tota la tarde i estar de conya. No compartiu les mateixes bromes, no penseu igual, heu canviat moltíssim, sou de mons diferents, però vau crèixer junts i això dóna una unió molt dificil de trencar! Al principi sempre es raro, expliques com va amb els tius, els estudis, els examens, que vols fer a l'estiu, bla bla bla... Però no passa mitja hora que et ja et fan sentir com a casa, envoltada de gent encantadora!

No és el mateix, però és!

dilluns, 9 de juliol del 2007

La Vanguardia, 21 setembre 2001

A la última Hora Golfa Del Conte, l'Hèctor va donar veu a aquest meravellós article que porta per títol "L'aire que respirem". Aquí us escric un petit trocet de la part final:

De tot el que he vist, m'ha impressionat un cartell que es repeteix en diverses zones de la plaça. Fa referència al fum blanquinós que cobreix la part baixa de Manhattan, du per títol "Notícies dels desapareguts" i diu aixií: "Molts desapareguts no els trobarem mai. ¿Saps on són? Tu els respires, han incinerat els morts. Tu n'estàs respirant les cendres." Després d'un punt i apart, continua: "Els alemanys, que no van fer res per prevenir l'assassinat d'onze milions de persones als camps de concentració, respiraven i ensumaven el mateix que tu ara. ¿Faràs el mateix qeu ells? ¿T'estaràs amb les mans plegades? Els alemanys van apendre la lliçó i ara són membres del món lliure. L'islam no és l'enemic. S'ha de distingir entre els musulmans i els que fan servir l'islam per justificar l'odi i l'assassinat". Penúltim paràgraf: "No vull que cap família passi pel que passa la meva. La meva àvia té por que el seu nét fos encara conscient mentre cremava fis la mort. Encara que li diem que no, que en aquell moment ja deuria estar incoscient, la veritat és que no ho sabem." I acaba: "Recorda què estàs respirant. Actua en conseqüència."

Girlfriend!!!!!!!!!!

Pel que diuen, l'Avril Lavigne s'ha deixat portar per lo comercial. El seu últim single és brutalment comercial, alguns dels seus fans diuen que és rollo Cristina Aguilera, amb coreografies i cursilades, que ha perdut part de la seva identitat... Bla bla bla!!!!

A mi m'encanta, potser no és la seva millor cançó, potser jo no entenc de música, però m'encanta la cançó, el videoclip, la lletra, el seu significat... Tot!!!

Aquesta cançó parla d'algu que passa cada dia. Avui en dia, els joves fan això, per desgràcia. Digueu que no! Digueu que moltes ties no fan això i que les que no ho fan no tenen por de les altres ties. Digueu-me que els tius no es deixen portar a la mínima, que són forts i que les putes temptacions no els fan perdre el cap. Digueu-me que, en general, la majoria de ties no han somiat en que aconseguien fer el que l'Avril fa. Qui pugui que ho digui!!!

Per sort, no tothom és igual, però hi ha una gran majoria, i he de dedicar aquest videoclip a la majoria, aquells que no són perfectament bons, que es deixen portar per les temptacions o que somien en saber temptar.
Dedicar-ho també a totes aquelles noies que accepten haver-ho fet, o simplement pensat... i a totes les putes, que ho fan només per tocar els ous!




C'est la vie.

divendres, 6 de juliol del 2007

my life WITHOUT me

Una pel·lícula meravallosament fantàstica. No hi ha proutes paraules per descriure com és, que et fa sentir, quin és el seu darrera fons... simplement la pots mirar. O bé et quedes indiferent o bé l'entens.



Elsita esto va por ti, porque cada vez que pienso en esta película, me acuerdo de ti. De lo buena, guapa, preciosa que eres y tu buen gusto...!!! Jejejeje!

dijous, 5 de juliol del 2007

Som FaNtÀsTiquEs!

Estava assentada en una cadira de fusta. Cada cop que movia les cames, o un peu, la cadira feia un soroll fort i semblava que s'anés a trencar.

Elles parlaven, compartien sentiments, sensacions, pensaments, coses del dia a dia... S'entenien perfectament. Una estava passant per lo que l'altre havia passat 20 anys abans: "T'escolto i em sento a mi mateixa parlant fa 20 anys, t'entenc"

Jo només observada dues dones, que eren igual que totes les dones i, alhora, diferent. Compartien una cosa que poca gent pot entendre, perquè els que no la compartim segur que no l'entendrem i alguns que la comparteixen estan en un pou negre i tampoc són capaços d'entendre-la.

Elles quan explicaven el que els hi passava, com els hi havia canviat la vida, com pensen ara i com pensaven abans, la reordenació de les seves prioritats, el fet de dir el que pensen, el fet de viure l'avui i tenir por al que passarà demà... Unes paraules que les dues oients que no participàvem en el diàleg l'únic que fèiem era meravellar-nos i aprendre, aprendre de gent que només escoltant-la dues hores, t'ensenyen molt més que gent amb qui vius dia a dia. Ja que elles per circumstàncies pos desitjables han donat un pas endavant, obtenint una perspectiva de la vida que a nosaltres ens costa arribar-hi, si és que hi arribem algun dia.

Es podrien repetir mil frases realment importants, frases que realment afecten psicològicament, però pel que fa la finalitat de la visita, cal recalcar aquesta:

"Hi ha gent dolenta, hi ha gent bona, nosaltres dues som fantàstiques, això és el que has de pensar, perquè això és el que som"

dilluns, 2 de juliol del 2007

"El TrÍo LalALa"

Hi ha molta gent que estudia anglès, hi ha moltes classes, molts alumnes i molts professors, però cap és igualable a la encantadora classe de CAE1 de Sabadell... on hi trobeu el que anomenarem com "El trío Lalala" format per:

Mister B: un projecte d'home impressionantment egcèntric i cregut. El qual s'autoanomena Mister A. No deixa de ser una il·lusió deguda a la seva ceguesa davant la realitat de la vida.

Miss Finishing: una noieta que quan va néixer el primer que va fer en comptes de plorar va ser tirar-li la canya al doctor, el qual va renunciar a la seva professió de per vida.

Miss Smile: un somriure traïdor que és la porta de sortida de milers i milers de paraulotes. Una boca que desborda males paraules i que porta pel mal camí als seus companys d'equip.

Un petonet pels millors :P:P