Som FaNtÀsTiquEs!

Estava assentada en una cadira de fusta. Cada cop que movia les cames, o un peu, la cadira feia un soroll fort i semblava que s'anés a trencar.

Elles parlaven, compartien sentiments, sensacions, pensaments, coses del dia a dia... S'entenien perfectament. Una estava passant per lo que l'altre havia passat 20 anys abans: "T'escolto i em sento a mi mateixa parlant fa 20 anys, t'entenc"

Jo només observada dues dones, que eren igual que totes les dones i, alhora, diferent. Compartien una cosa que poca gent pot entendre, perquè els que no la compartim segur que no l'entendrem i alguns que la comparteixen estan en un pou negre i tampoc són capaços d'entendre-la.

Elles quan explicaven el que els hi passava, com els hi havia canviat la vida, com pensen ara i com pensaven abans, la reordenació de les seves prioritats, el fet de dir el que pensen, el fet de viure l'avui i tenir por al que passarà demà... Unes paraules que les dues oients que no participàvem en el diàleg l'únic que fèiem era meravellar-nos i aprendre, aprendre de gent que només escoltant-la dues hores, t'ensenyen molt més que gent amb qui vius dia a dia. Ja que elles per circumstàncies pos desitjables han donat un pas endavant, obtenint una perspectiva de la vida que a nosaltres ens costa arribar-hi, si és que hi arribem algun dia.

Es podrien repetir mil frases realment importants, frases que realment afecten psicològicament, però pel que fa la finalitat de la visita, cal recalcar aquesta:

"Hi ha gent dolenta, hi ha gent bona, nosaltres dues som fantàstiques, això és el que has de pensar, perquè això és el que som"