El Josep!

D'on ve? On viu? Està casat? Va estar casat? Té família? De què treballa?.....

Fa anys que el veig pel carrer, Castellar sense ell seria diferent. És un home de carrer. Roba vella, res d'anar a la moda, amb barba, cabell descuidat, i sempre un cigarro a la boca. De tant en tant, el veus pels contanidors remenant, buscant quelcom útil.

Fins aquí, sembla la típica descripció d'un captaire, però no és ni de tros el que se't passa pel cap.

Ell és una persona que mai fa pudor, que sempre va neta, que mai està borratxa. Sempre la veus ni serie ni feliç, però quan es troba un bon veí que li parla, somriu d'una manera indescriptible. Sé que la meva iaia li dóna els paquets de cigarretes que troba per casa quan fa neteja d'algun armari. Ella diu que és molt bon home, que ningú sap on viu, però diuen que viu amb el capellà, perquè mai ha volgut anar a una casa per gent pobre, sempre s'ha volgut espavilar. Ningú sap si està casat, només que la seva mare va morir fa molt temps i que té una germana que ben poc se'n sap. Ell ajuda al capellà, s'encarrega de la petita associació on pots donar tot el que no vols i ho reparteixen per la gent pobre del poble.

Avui l'he vist ajudant a una senyora a portar la seva mare en cadira de rodes. La dona manava i ell conduïa.

Crec que es mereix una petita dedicatòria en el meu blog, perquè quan el veig em recorda com de bons, lliures, autosuficients, altruistes, generosos, amables... podem arribar a ser. Com es pot viure sense està lligat a la moda, al vici de viatjar, al de gastar, al de ser el primer en la promoció o de ser el millor...

Aquí teniu un dels personatges més macos del poble, una d'aquestes persones, que fan del poble el que és, preciós!

La Plaça del Diamant

ABANS, just acabats de fer a tota pressa perquè necessitaven un lloc on refugiar-se durant el bombardeig. Va ser continuu durant anys.
Sonava l'alarma i tothom corria a refugiar-se, ja venen els bombarders! Mai sabies si aquell dia la bomba apareixeria dins el teu menjador o el del veí.

Ja al cap d'uns mesos la gent no es molestava a sortir de casa al so de la sirena. Va arribar un punt que es confonien les sirenes de finalitzar-ne un i les de començar el següent. La gent estava cansada d'anar amunt i avall, preferien temptar a la sort.

ARA, envoltats d'entrades de vidre, nets i buits, amb olor humitat i goteres de les pluges de la setmana passada.

Els vint estudiants d'arreu d'europa entren per unes escales que s'estan florint. Escales i escales, a pocs metres comencen els passadissos que tenen parets amb forma de bancs. i on de tant en tant es troben un forat que representa "l'infermeria".

Allà, vestits i dinats sense manca de res, es passejaven pel que anys abans havien construït gent per tal de sobreviure, gent que potser no menjava durant dies i que se'ls hi passava pel cap "acabar" amb aquest patiment i passar a un "món millor".

He llegit, he après; he vist, he entès.

What's up?

"What's Up" by 4 Non Blondes



Una cançoneta recordant una gran companya de viatja per les terres dels Països Baixos.

Fugir???????????????

Arribava tard, uns 20 minuts. I encara estava assentada a l'autobús.
Última parada del poble, des de la finestra vaig veure la gent que s'esperava per entrar. Ell va entrar i va seure davant meu, era un noi, un nen. Després d'entrar tres persones, va entrar una noia molt maca, pijeta. En un principi ell no la va reconèixer, però només uns segons van ser necessaris pq ell s'aixequés a saludar-la. Van seure un davant de l'altre i van començar una conversa d'aquelles típiques que tens quan fa molt temps que no veus un antic company de classe.

Ella: Com va?
Ell: Bé, tu?
Ella: Tot molt bé -va dir somrient.- Què estàs fent ara?
Ell: Dons mira, ara ho tinc tot molt complicat. Marxo d'aquí, a algun lloc, on em donguin lloc on dormir, menjar i pugui treballar. No sé, qualsevol cosa. Potser pescador.
Ella: Ah, que t'agrada i vols ser pescador?
Ell: No perquè m'agradi pescar, sinó pq qualsevol cosa és millor. Sé que no és bo fugir, però ho he de fer. -Ell veu que ella no l'entén, és fàcil criticar els que fugen, però és difícil donar un pas així-Bueno tinc un amic que ja fa temps que diem d'anar a viure junts, ja tenim el pis triat, però necessito pasta, ja saps la pasta és sempre molt important. -Ell necessitava parlar, explicava tot el que sentia sense que ella digués paraula, però es mostrava un gran interrogant amb la seva mirada perplexa- De fet ja fa temps que vivim junts, bueno, a casa els seus pares, em diuen el fill adoptat.-li apareix un somriure.
Ella: Ah.
Ell: És que amb els meus pares no estic bé, no puc més, no és bo fugir, però ho he de fer. Marxo, nessacito marxar.

...............
Ell: Bueno, aquí baixo jo.
Ella: Que vagi super bé.
Ell: Cuida't. Déu

Ella és va quedar mirant el no res per la finestra, ves a saber què pensava, però la seva expressió estava plena de sentiments, potser pena, potser enveja, potser incomprensió.

I mentre marxava sonava:

RaTaTouiLLe!!!

Entres al cine a veure una pel·lícula de dibuixos animats de Disney i surts havent vist una pel·lícula d'una història encantadora protagonitzada perdibuixos animats.

Casualment el dia abans havies preguntat que era Ratatouille, un nom conegut des de fa dos mesos gràcies a la tant coneguda pel·lícula de dibuixos. Un francès ja t'havia comentat que era un saltejat de verdures.

Ja portaves tres dies per terres franceses i aquella nit arribava el seu pare. Inesperadament et trobes amb un home de negocis que té per afició CUINAR. Un francès d'orígens vietnamites que, ja retirat, es passa gran part del seu temps a la cuina preparant noves receptes. Receptes que tota la família es veu forçada a provar.

Tot asseguts a taula, arriba el tant esperat Ratatouille. La primera impressió que et passa pel cap era aquell saltejat de la teva mare que fa tot sovint en el Wok, sí, era només una PRIMERA impressió. Quan el proves veus que no s'assembla, que és un plat deliciós i ben sencill. Casolà, com molt bé el defineixen a la pel·lícula.

Tot un plaer provar-lo de mans d'un cuiner francès.