Arribava tard, uns 20 minuts. I encara estava assentada a l'autobús.
Última parada del poble, des de la finestra vaig veure la gent que s'esperava per entrar. Ell va entrar i va seure davant meu, era un noi, un nen. Després d'entrar tres persones, va entrar una noia molt maca, pijeta. En un principi ell no la va reconèixer, però només uns segons van ser necessaris pq ell s'aixequés a saludar-la. Van seure un davant de l'altre i van començar una conversa d'aquelles típiques que tens quan fa molt temps que no veus un antic company de classe.
Ella: Com va?
Ell: Bé, tu?
Ella: Tot molt bé -va dir somrient.- Què estàs fent ara?
Ell: Dons mira, ara ho tinc tot molt complicat. Marxo d'aquí, a algun lloc, on em donguin lloc on dormir, menjar i pugui treballar. No sé, qualsevol cosa. Potser pescador.
Ella: Ah, que t'agrada i vols ser pescador?
Ell: No perquè m'agradi pescar, sinó pq qualsevol cosa és millor. Sé que no és bo fugir, però ho he de fer. -Ell veu que ella no l'entén, és fàcil criticar els que fugen, però és difícil donar un pas així-Bueno tinc un amic que ja fa temps que diem d'anar a viure junts, ja tenim el pis triat, però necessito pasta, ja saps la pasta és sempre molt important. -Ell necessitava parlar, explicava tot el que sentia sense que ella digués paraula, però es mostrava un gran interrogant amb la seva mirada perplexa- De fet ja fa temps que vivim junts, bueno, a casa els seus pares, em diuen el fill adoptat.-li apareix un somriure.
Ella: Ah.
Ell: És que amb els meus pares no estic bé, no puc més, no és bo fugir, però ho he de fer. Marxo, nessacito marxar.
Última parada del poble, des de la finestra vaig veure la gent que s'esperava per entrar. Ell va entrar i va seure davant meu, era un noi, un nen. Després d'entrar tres persones, va entrar una noia molt maca, pijeta. En un principi ell no la va reconèixer, però només uns segons van ser necessaris pq ell s'aixequés a saludar-la. Van seure un davant de l'altre i van començar una conversa d'aquelles típiques que tens quan fa molt temps que no veus un antic company de classe.
Ella: Com va?
Ell: Bé, tu?
Ella: Tot molt bé -va dir somrient.- Què estàs fent ara?
Ell: Dons mira, ara ho tinc tot molt complicat. Marxo d'aquí, a algun lloc, on em donguin lloc on dormir, menjar i pugui treballar. No sé, qualsevol cosa. Potser pescador.
Ella: Ah, que t'agrada i vols ser pescador?
Ell: No perquè m'agradi pescar, sinó pq qualsevol cosa és millor. Sé que no és bo fugir, però ho he de fer. -Ell veu que ella no l'entén, és fàcil criticar els que fugen, però és difícil donar un pas així-Bueno tinc un amic que ja fa temps que diem d'anar a viure junts, ja tenim el pis triat, però necessito pasta, ja saps la pasta és sempre molt important. -Ell necessitava parlar, explicava tot el que sentia sense que ella digués paraula, però es mostrava un gran interrogant amb la seva mirada perplexa- De fet ja fa temps que vivim junts, bueno, a casa els seus pares, em diuen el fill adoptat.-li apareix un somriure.
Ella: Ah.
Ell: És que amb els meus pares no estic bé, no puc més, no és bo fugir, però ho he de fer. Marxo, nessacito marxar.
...............
Ell: Bueno, aquí baixo jo.
Ella: Que vagi super bé.
Ell: Cuida't. Déu
Ella és va quedar mirant el no res per la finestra, ves a saber què pensava, però la seva expressió estava plena de sentiments, potser pena, potser enveja, potser incomprensió.
I mentre marxava sonava:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada