ELLA

És la persona que més trobo a faltar, la única que no et tirava bronques, ni et cridava, ni et deia coses dolentes, més aviat et deia les coses clares o et donava un silenci que et feia que tu mateix pensessis dos cops el que deies i trobessis la gran resposta que no volies sentir. Un silenci que era perquè no volia posar-se en contra o perquè la diferència d'edad, feia una communicació difícil en certs aspectes. Et feia sentir millor només per anar-la a veure.

Amb qui feiem torrades a l'estufa, cuiem castanyes, la mateixa que em llevava des de la porta del patí per acomanyar-la a comprar o bé per menjar xocalata desfeta amb pa.

La pau de la familia, la única capaç de fer callar l'avi, despevilar-nos, de fer-nos millorar a tots i cada un.

La millor iaia del món, la millor mare, la millor esposa (massa i tot)...

Ara està amb Einstein, Nobel, Maria Magdalena, Hernest Hemingway, un Hitler arreclat, un Francisco Franco escarmentat, la seva mama, el seu papa, la seva filleta (la que va venir a buscar-la quan va ser l'hora)... rodejada de persones que li ensenyen moltes coses, o potser quan hi entres ho aprens tot de cop, com un regal, sabiduria i pau infinita.

La mateixa que fins hi tot estant lluny cuida de nosaltres i fa que una bombolla ens protegeixi de les coses dolentes d'aquí on som i ens ajudi a passar les proves que el destí ens posa el dia a dia.

Perquè ara no recordo res dolent d'ella, no era perfecte, però fins i tot quan ella feia algu que no t'acabava d'agradar, ho oblidaves tan ràpid que no tenia temps de passar per la part de la memòria del cervell.

Perquè era ELLA.