Chimera of Notre-Dame

La quimera es un término de la mitología griega que designaba a un monstruo con cabeza de león, cuerpo de cabra y cola de dragón. Más tarde, el espectro se amplió para utilizarse a una criatura fantástica compuesta a partir de otras. En nuestras días, también se utiliza quimera para referirse a una utopía: "Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo", según la definición de la Real Academia.

En las torres de la catedral Notre-Dame existe una galería de quimeras -representantes de la segunda acepción- realmente impresionante. Eso sí, las quimeras no deben confundirse con las gárgolas, que además de decorativas sirven de desagüe. Las quimeras de esta galería que se encuentra entre las dos torres fueron diseñadas por Viollet-le-Duc, uno de los arquitectos que restauró la bella catedral en el siglo XIX.

Montmartre

La Estiga

Prefectura de Policía

Torre Montparnasse

Sopar de retrobada dels CIMets!

Portàvem anys dient que organitzaríem un sopar amb els companys de classe de primària. Aquells que fa 11 anys que no veiem, que van formar part dels nostres anys al Cole, part del trauma que tots vam patir, uns més que altres.

Finalment, una es va decidir a obrir un event al Facebook, gran horrible invent. A partir d'aquest i les grans recerques de la Montse, vam reunir uns 15: 8 confirmats, 5 maybe attending, 3 que no i 1 que passa de tot.

Arriba el dia 27 de desembre a les 9:05. Només havien confirmat assistència 2 persones i una havia cancel·lat per la neu. Allà estava la Marta... amb una sensació mig de nervis i incomoditat. Per fi, el Markitus apareix, l'Eli, puntutal com sempre. Marxem a casa? Soparem sols? Atenció, primer desconegut a la vista, el Gerard... primeres novetats. I per allà veiem una rossa boníssima, l'Ana Pozo versió catalanitzada. Desprès les reines de la festa, la Montse i la Melani. I ja apurant una trucada d'un perdut, The Gentleman, el Ignasi, esperant a la porta del restaurant!
Sense masses expectatives començava el gran sopar, i nosaltes sense saber-ho. Entre que ens posem al dia i recordem anècdotes es fan les tantes, anem a prendre algu i... la resta pels assistents. Alguns a casa a les 4, altres a les 7, i la senyoreta a les 9.

Una nit inesperadament fantàstica!

Pròxim sopar a OSLO :P

Guerra de las Malvinas

Rio Grande es una ciudad que fue uno de los centros de operaciones durante la guerra de Malvinas junto con Rio Gallegos tambien, hay monumentos por todos lados, basta con mirar el mapa para darse cuenta que la ocupacion de estas islas es un acto mas de la pirateria britanica, de cualquier modo el fin, totalmente legitimo, no justifica los medios, en esta, la guerra de "los borrachos" Gualtieri y Margareth Tatcher, murieron muchos inocentes, habia mucha desigualdad entre los dos ejercitos, los soldados Argentinos no solo tuvieron que enfrentarse a los ingleses con todo su armamento sino que su mayor enemigo fue el abandono de sus propios lideres, muchos murieron de hambre y frio mas que por balas, otro crimen impune mas que se cometio durante la dictadura militar en Argentina.


by Tomi (5000 leguas de viaje en bicicleta)


La Guerra de las Malvinas o Guerra del Atlántico Sur (en inglés Falklands War) fue un conflicto armado entre Argentina y el Reino Unido que tuvo lugar en las Islas Malvinas, Georgias del Sur y Sándwich del Sur. La guerra se desarrolló entre el 2 de abril, día de la invasión de las Islas por parte del ejército argentino, y el 14 de junio de 1982, fecha de su rendición, lo que conllevó la reocupación de los tres archipiélagos por parte del Reino Unido.

La causa inmediata fue la lucha por la soberanía sobre estos archipiélagos australes, tomados por la fuerza en 1833 y dominados desde entonces por el Reino Unido, algo nunca aceptado por Argentina que los sigue reclamando como parte integral e indivisible de su territorio; de hecho, considera que se encuentran ocupados ilegalmente por una potencia invasora y los incluye como parte de su provincia de Tierra del Fuego, Antártida e Islas del Atlántico Sur.

El coste final de la guerra en vidas humanas fue de 649 militares argentinos, 255 británicos y 3 civiles isleños.

Políticamente, en Argentina, la derrota en el conflicto precipitó la caída de la junta militar que gobernaba el país; en el Reino Unido, por su parte, la victoria en el enfrentamiento ayudó a que el gobierno conservador de Margaret Thatcher lograra la reelección en las elecciones del año 1983.

Muertos del bando argentino 649 hombres.
Muertos del bando británico 255 hombres y 3 mujeres.

by Wikipedia

"No Dudaría"

Blowing in the wind

"Blowing in the wind" by Bob Dylan, played in 1963, when he was 22.

I wish it were so easy!

Hairspray 1988 vs 2007

L'havia vist enunciada pels cines, però pensava que no valia la pena, que era una comèdia cutre. Les meves amigues, la Elsita, tothom deia que estava molt bé. Tenien raó i que equivocada estava! Avui per fi l'he pogut veure i és un musical meravellós. La interpretació, les cançons, la història, la reivindicació per la unió dels blancs i els negres, una crítica als estereotips de la societat... Ambientada als anys 60 i dirigida per Adam Shankman.
Just great! :P

Aquí us deixo els primers 4 minuts de la pel·lícula:



Alhora em veig obligada a mencionar la pel·lícula original del 1988, que si mireu el tràiler, podeu comprovar que és exactament la mateixa, però sense el John Travolta fent de dona gorda i sense la Michelle Pfeiffer, sempre fent versions comercials de grans obres d'art.


Dirigida i escrita per John Waters

U.E. Santboiana

Desprès de veure un dels millors equips del món, avui, la oportunitat de veure en directe el gran espectacle de la Divisió d'Honor Espanyola, UE Santboiana 33 - 28 AMPO Ordizia.

LA HISTÒRIA DE LA U.E. SANTBOIANA

El Rugby, com a continuació veurem en detall, fou introduït a Espanya l'any 1921, a Sant Boi de Llobregat, pel senyor Baldiri Aleu Torras, que havia estat estudiant la carrera de Veterinària a la Universitat de Toulouse (França), on va aprendre a jugar-lo. Es va enamorar d’ell i, en tornar a la seva villa nadiua, va entusiasmar un grup d'amics i va fundar la Unió Esportiva Santboiana que, naturalment, és el Club més antic d'aquest esport a l'Estat espanyol

PRIMAVERA EN SANTIAGO

Polvo y ceniza, para que no pueda ser profanado su cadáver, es lo que queda del tirano. Su cuerpo, para tantos chilenos ya corrompido en vida, no podrá ser profanado. Su alma será juzgada por quien corresponda, pero lamentablemente, el desalmado general que se hacía rodear de estampitas de la Virgen en su arresto londinense, consiguió evadirse de la justicia terrena. Muerto él, no se acaba la rabia contenida por sus crímenes. Al contrario, somos muchos los que lamentamos que la pretensión de jueces como Garzón se viera dificultada por fiscales como Cardenal y Fungairiño.

La muerte de Pinochet me ha devuelto un recuerdo siempre presente desde que en 1976 visité Chile enviado por la Federación Internacional de Juristas Católicos: el recuerdo de sus víctimas.

Viajé a Chile para palpar las asfixiantes denuncias de muerte, tortura y desapariciones que eran vida cotidiana en el régimen de Pinochet.

Era el día del Corpus de 1976. Fui a misa, después paseé alrededor de La Moneda en actitud de silencioso manifestante. Era la expresión impotente de mi admiración emocionada por la vida y, sobre todo, por la muerte del presidente Allende.

Desde La Moneda acudí a la Vicaría de Solidaridad. Allí, en aquel Chile sometido, el cardenal Silva Enríquez era quien trataba de hacer verdad la bienaventuranza para los que sufrían "persecución por causa de la justicia".

Mientras tanto en el hotel Crillón, la policía secreta DINA registraba nuestras habitaciones sin disimulo alguno: maletas rotas, ropas tiradas por el suelo... Dos agentes con aspecto de facinerosos delincuentes nos dijeron en el pasillo que ese tipo de asaltos sólo les ocurre "a quienes visitan Chile para ayudar a los enemigos de la patria". Nos amenazaron, nos insultaron y nos expulsaron del país.

En la semana que estuve en Chile con otros dos abogados, recibimos 150 testimonios manuscritos y firmados de torturas y desapariciones. Intentamos visitar los campos de concentración pero nuestros deseos se vieron entorpecidos por la actuación de unos soldados que nos echaron del lugar cuando nos acercábamos al campo de Tres Alamos. Nuestra intención de visitar el norte del país para conocer de cerca los horrores de los que teníamos noticia también se vio truncada con una desafiante amenaza: si salíamos de Santiago, podríamos desaparecer. Conocimos la apoteosis de la arbitrariedad jurídica en el decreto ley 521 por el que se creaba la DINA que declaraba secreto el contenido de varios de sus artículos.

El presidente de la Corte Suprema, Izaguirre, nos recibió envuelto en un armazón de cinismo ofensivo e hiriente. Nos manifestó su tranquilidad ya que Pinochet le había garantizado "en secreto" que todas las personas desaparecidas "habían sido detenidas".

Hasta que fuimos expulsados, respiramos la certeza maloliente de que una cuadrilla de traidores salvapatrias estaban acabando con la dignidad, la independencia y la libertad de un pueblo. 60.000 personas habían estado detenidas; continuaban presos 5.000 chilenos por motivos políticos; escalofriantes y generalizados sistemas de tortura como electricidad en órganos genitales, obligar a ingerir los propios excrementos, lanzamiento de personas desde aeronaves, violación de mujeres por perros adiestrados...

Tanta maldad y envilecimiento organizado me han ayudado a querer y a buscar en Chile el calor de muchas personas gélidas de dolor. Desde 1976 quise ser chileno de adopción sin más título que el cariño que profeso a aquella otra patria.

Quizá el pueblo de Chile sepa, no por justicia sino por generosidad, perdonar a sus verdugos. Las palabras sin ira de la presidenta Bachelet -"memoria, verdad, justicia"- son homenaje a todos los que murieron; a Pablo Neruda, que no pudo soportarlo, a Víctor Jara, a Orlando Letelier, a Carlos Prats y a una interminable lista de muertos y desaparecidos.

Las declaraciones de la presidenta Bachelet, hija de víctima y víctima directa del terror, han sido generosas y templadas, pero han de servirnos para rebelarnos contra el olvido. No podemos olvidar que Pinochet fue un militar traidor. Traicionó a Salvador Allende y a su país, de mano de la CIA, para implantar un régimen político que asesinó, torturó e hizo desaparecer a miles de compatriotas. No podemos olvidar que Pinochet fue un militar cobarde que llegó a fingir demencia senil para no comparecer ante la justicia. No podemos olvidar que Pinochet fue un militar ladrón que robó a su pueblo para enriquecerse personalmente y así lo acreditan las numerosas cuentas corrientes descubiertas en el extranjero. Su habitual capa de vampiro y sus siniestras gafas negras son complementos adecuados a su alma.

Al morir Pinochet, muchos queremos recordar a sus víctimas. Recordar a Salvador Allende y aquella oración laica que hoy resuena en Chile como profecía cumplida, y que emitió Radio Magallanes otro 11-S, el 11 de septiembre de 1973: "Queden ustedes sabiendo que mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor".

Ha vuelto la primavera a Santiago. Por eso, la presidenta Bachelet nos hace recordar que las nobles creencias siempre prevalecen y se imponen sobre el odio, el crimen y el rencor.

Los procesos sociales no se detienen ni con el crimen, la amenaza y la tortura. La muerte de este malhechor es una especie de veredicto de la historia a todos los dictadores y liberticidas: "Podréis cortar todas las flores pero no podréis detener la primavera".

JOSÉ BONO 16/12/2006 (ElPaís.com)

The Real Rollings Stones

1998


1981


DISCOGRAFÍA

England's Newest Hit Makers (1964)
12 x 5
The Rolling Stones, Now! (1965)
Out of Our Heads
December's Children (And Everybody's)
Aftermath (1966)
Between the Buttons (1967)
Flowers (1967)
Their Satanic Majesties Request (1967)
Beggars Banquet (1968)
Let It Bleed (1968)
Sticky Fingers (1971)
Exile On Main Street (1972)
Goats Head Soup (1973)
It's Only Rock'n'Roll (1974)
Black and Blue (1976)
Some Girls (1978)
Emotional Rescue (1980)
Tattoo You (1981)
Undercover (1983)
Dirty Work (1986)
Steel Wheels (1989)
Voodoo Lounge (1994)
The Rolling Stones Rock and Roll Circus [en vivo, 1968] (1996)
Bridges to Babylon (1997)
A Bigger Bang (2005)

Freedom implies decision

Es diu que la llibertat és sinònim d'igualtat, diversitat... Sempre la llibertat és la primera solució a la majoria dels problemes. Però a vegades el fet de ser lliure és el problema en sí.

Llibertat obliga a triar. Considerem que la llibertat mateixa implica certes obligacions. Un peix que es mossega la cua o bé una conclusió lògica errònia.

Quan és bo ser lliure? Quan menys opcions tenim, o fins i tot, quan només tenim una opció, com et sents? Lligat sense el poder de decidir que fer, o bé, et sents alleujat ja que no ets tu qui s'equivocarà?

Hi ha moments en els que t'agradaria tenir més dret a decidir, a triar el teu camí; a vegades no pots més, demanaries que algú tries per tu.

Diuen que la llibertat és una característica sobretot dels humans, els mateixos que trepitgen dos cops la mateixa pedra, que trien equivocar-se dos cops, i que d'això n'haurien d'aprendre quelcom.

Buena Vista Social Club

Buena Vista Social Club, és un club en L'Havana.

En 1996, el compositor, productor y guitarrista Ry Cooder viajó hasta los Estudios Egrem, en La Habana, interesado en cierta música con ritmos provenientes de África. Si bien su búsqueda resultó infructuosa, esto no le impidió conocer a un grupo de legendarios músicos cubanos, que habían pasado prácticamente al olvido, cuyas edades fluctuaban entre los 60 y 70 años. El resultado fue Buena Vista Social Club, un álbum ganador de un Grammy cuyo éxito fue aclamado internacionalmente.

Filmado en 1998, este documental registra el regreso de Cooder a Cuba, ocasión en la que se reúne con el vocalista Ibrahim Ferrer y el resto de los músicos con la intención de grabar un nuevo álbum. El director de cine Wim Wenders, junto a un reducido grupo de filmación, observó a los músicos en el estudio y rastreó sus vidas en La Habana. Así se dio inicio a este documental, que registra el viaje de los ancianos desde su país natal hasta la ciudad de Ámsterdam -donde ofrecieron dos conciertos-, y que finaliza en Nueva York, con una presentación en el Carnegie Hall.

WISH YOU WERE HERE

So, so you think you can tell. Heaven from Hell, blue skies from pain. Can you tell a green field from a cold steel rail? A smile from a veil? Do you think you can tell? And did they get you to trade your heroes for ghosts? Hot ashes for trees? Hot air for a cool breeze? Cold comfort for change? And did you exchange a walk on part in the war for a lead role in a cage? How I wish, how I wish you were here. We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year, Running over the same old ground. What have you found? The same old fears. Wish you were here.

To YOU

Edith Piaf

Édith Piaf (París, 19 de diciembre de 1915 - Plascassier (Grasse, Alpes Marítimos), 10 de octubre de 1963), cuyo verdadero nombre era Édith Giovanna Gassion, es una de las cantantes francesas más célebres

MILLORD by Edith Piaf



To my darling... because you sang this song in a marvelous way! I miss it so much!

LA VIE EN ROSE by Edith Piaf



See you soon Toulouse!

2:37 (two thirty 7)

Kelly se suicida.

· Luke: A veces, ya sabes, te quedas tn atrapado en tus propios problemas que no te das cuenta de otros problemas, es así

· Sean: La gente hala de la reencarnación, del cielo, d elo que pasa cuando te mueres, del infierno y todas esas chorradas. Lo que pasa es qe la gente tiene miedo a morir, peor yo no. Una vez que te mueres estas muerto y punto, es así

· Cathy: Creo que la última vez que tuve una conversación con ella fue en segundo. De eso hace diez años

· Estevens: Sí, era mi amiga y la echaré de menos. No tengo nda más que decir sobre el tema.

· Melody: Estaba en clase de musica con mi hermano. Supongo que lo único que puedo decir es que ha tenido suerte, mucha, mucha suerte.

· Markus: La-la-la conocía. Parecía una persona bastante feliz. No pidió ayuda ni una puta vez. Nunca dió a entendr que tenía problemas. Quizá si lo hubiera hecho, podría haber ayudado. No sé, nunca lo hizo, no sé.

· Kelly: Bueno, pues, mi hermana ha tenido un bebé, pero bueno, supongo que ya no es un bebé, ahora está aprendiendo a hablar y a hacer ruidos de animales. El otro día mi hermana me mandó una cinta de video que había grabado hace poco. El niño salía con la cara pintada como si fuera un tigre. Mi hermana le decía: Oscar haz el ruido del tigre, y el niño arrugaba la cara y decía: auggggggggg, con su boquita, que rico. El video se ve mal porque mi hermana se estaba riendo y movía la cara, es monísimo.


TITULO ORIGINAL 2:37 (Two Thirty 7) (2: 37)
AÑO 2006
DURACIÓN 95 min.
PAÍS Australia
DIRECTOR Murali K. Thalluri
GUIÓN Murali K. Thalluri
MÚSICA Mark Tschanz

Ferruccio Lamborghini

Avui el Papi m'ha explicat una història curiosa entre dos grans fabricants de coches. Aquí us deixo l'explicació dels inicis de Lamborghini:

Terminada la segunda guerra mundial, Ferruccio Lamborghini, quién se había desempeñado en un destacamento de transporte para el ejército italiano, comenzó a comprar sobrantes de vehículos militares para convertirlos en maquinaria agrícola. Tal fue el éxito de su nuevo negocio que para 1960, Lamborghini ya era el tercer industrial italiano en el rubro de la construcción de maquinaria para el agro, especialmente de tractores. Con las ganancias obtenidas, Ferruccio empezó una vida opulenta, adquiriendo algunas propiedades, y sobre todo muchos coches deportivos como Mercedes, Lancias, Maseratis y Ferraris. Era un admirador de Enzo Ferrari por la forma en que mantenía su empresa, pero siempre tuvo una dificultad: Ferruccio siempre tenía problemas mecánicos con sus Ferraris. La motivación en particular, y la gota que colmó el vaso, fue el embrague de su Ferrari 250 GTB. Tras numerosas revisiones en taller, todavía fallaba. Ferruccio decidió desarmarlo y verificar el mismo, y al descubrir que tenía muchas piezas que ocupaba en sus tractores, claro que con un precio más abultado al estar en un automóvil deportivo, enfureció. Cansado de tener que soportar estos incovenientes, entabló una conversación con el mismo Enzo Ferrari que pasó a la historia.

Lamborghini Miura, el primer automóvil de serie con motor central.Según las palabras del mismo Lamborghini: "Los Ferraris sólo me creaban problemas". "Un día, ya harto de mandarlos al taller, llamé a Enzo para decirle que sus coches eran pura basura". "Y me contestó que: Un fabricante de tractores no podía entender sus coches". A partir de esta curiosa discusión, el iracundo propietario empezó a maquinar la idea de fabricar automóviles deportivos para competir con la marca del Cavallino Rampante.

By Wiki

MIURA

GALLARDO

UPS!!!!!!!!!!!!!

ELLA

És la persona que més trobo a faltar, la única que no et tirava bronques, ni et cridava, ni et deia coses dolentes, més aviat et deia les coses clares o et donava un silenci que et feia que tu mateix pensessis dos cops el que deies i trobessis la gran resposta que no volies sentir. Un silenci que era perquè no volia posar-se en contra o perquè la diferència d'edad, feia una communicació difícil en certs aspectes. Et feia sentir millor només per anar-la a veure.

Amb qui feiem torrades a l'estufa, cuiem castanyes, la mateixa que em llevava des de la porta del patí per acomanyar-la a comprar o bé per menjar xocalata desfeta amb pa.

La pau de la familia, la única capaç de fer callar l'avi, despevilar-nos, de fer-nos millorar a tots i cada un.

La millor iaia del món, la millor mare, la millor esposa (massa i tot)...

Ara està amb Einstein, Nobel, Maria Magdalena, Hernest Hemingway, un Hitler arreclat, un Francisco Franco escarmentat, la seva mama, el seu papa, la seva filleta (la que va venir a buscar-la quan va ser l'hora)... rodejada de persones que li ensenyen moltes coses, o potser quan hi entres ho aprens tot de cop, com un regal, sabiduria i pau infinita.

La mateixa que fins hi tot estant lluny cuida de nosaltres i fa que una bombolla ens protegeixi de les coses dolentes d'aquí on som i ens ajudi a passar les proves que el destí ens posa el dia a dia.

Perquè ara no recordo res dolent d'ella, no era perfecte, però fins i tot quan ella feia algu que no t'acabava d'agradar, ho oblidaves tan ràpid que no tenia temps de passar per la part de la memòria del cervell.

Perquè era ELLA.

Genève

Cita dimecres a les 15 30. He viscut un cop més, el dimecres afrancesat. 90 minuts de classe de francès asorables, aprenent tant l'idioma com la cultura que l'envolta. Avui, hem parlat de la ciutat natal de la professora, Joëllle.

CICR --> Comité international de la Croix-Rouge. Henry Dunant, suïss, fundador de la Creu Roja desprès d'escriure el llibre "Un souvenir de Solferino". D'aquí que la bandera de l'assossiació sigui la inversa dels colors de la bandera de la seva terra.

Les jets d'eau --> (assortidor o raig d'aigua en francès) amb 140 metres d'alçada, és l'emblema de la ciutat. La ciutat de Ginebra va créixer al segle XIX de manera considerable, passant de 64.000 habitants l'any 1850 a més de 100.000 a 1890. La necessitat d'aigua és imperativa, tant per a la indústria creixent com per als habitants. La ciutat decideix finalment la construcció d'una fàbrica hidràulica (bomba d'aigua) que comença a donar servei a 1886, amb l'objectiu d'aprofitar el riu Roine per a la ciutat. El problema era que, quan els artesans tancaven en fer-se fosc, la pressió del sistema creixia de manera considerable, fins que es feia perillosa. Per això, els enginyers de les bombes d'aigua van decidir crear una 'segona via' per a on passava l'aigua en moments de gran pressió. Aquesta segona vàlvula d'emergència la van ficar de manera que l'aigua sobrant pujava cap al cel, com un raig d'aigua. Aquest primer Jet d'Eau de la ciutat tenia una alçaria de 30 metres.

ONU --> Organització de les Nacions Unides. El terme "Nacions Unides" va ser creat per Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se als Aliats. Se'n va fer ús per primera vegada el 1942, en la Declaració de les Nacions Unides, la qual establia que els aliats haurien de complir els principis de la Carta de l'Atlàntic, i juraven buscar la pau en conjunció als poders de l'Eix. El nom va ser transferit a l'ONU per les forces victorioses de la guerra i com a condició de la Carta de l'Atlàntic i d'altres acords de guerra. Llengües oficials: anglès, àrab, castellà, francès, rus, xinès

CERN --> Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire, situat exactament al mig de la fontera de França i Suïssa. És una institució de recerca internacional en física de partícules, especialment dedicada al treball amb acceleradors de partícles.

L'escalade --> Fête de l'Escalade és una festa anual que es celebra al desembre en memòria de la fallida de l'atac supresa de les tropes franceses enviades per Charles emmanuel I, Duc de Savoy durant la nit de l'11-12 de desembre. La llegenda diu que els soldats van atacar de nit, pujant per les escales de les muralles, i una senyora, anomenada Mère Royal, els va sentir, va agafar l'olla de la sopa (pot au feu) i els hi va tirar per sobre, així guanyat temps perquè el poble es preparès per defensar la seva ciutat.

Multiple sclerosis

La esclerosis múltiple (EM) es una enfermedad desmielinizante, neurodegenerativa, crónica y no contagiosa del sistema nervioso central. No existe cura y las causas exactas son desconocidas. Puede presentar una serie de síntomas que aparecen en ataques o que progresan lentamente a lo largo del tiempo. Se cree que en su génesis actúan mecanismos autoinmunes.

Se distinguen varios subtipos de esclerosis múltiple y muchos afectados presentan formas diferentes de la enfermedad con el paso del tiempo.

A causa de sus efectos sobre el sistema nervioso central, puede tener como consecuencia una movilidad reducida e invalidez en los casos más severos. Quince años tras la aparición de los primeros síntomas, si no es tratada, al menos 50% de los pacientes conservan un elevado grado de movilidad. Menos del 10% de los enfermos mueren a causa de las consecuencias de la esclerosis múltiple o de sus complicaciones.

Es, tras la epilepsia, la enfermedad neurológica más frecuente entre los adultos jóvenes (desde la erradicación de la poliomielitis)y la causa más frecuente de parálisis en los países occidentales. Afecta aproximadamente a 1 de cada 1000 personas, en particular a las mujeres. Se presenta cuando los pacientes tienen entre 20 y 40 años.

El Día de la Esclerosis múltiple se celebra el 13 de julio apartir de 2003.

http://www.esclerosismultiple.com/

Songs, Words, Feelings

To Evota



To Neus

Canada vs USA

Un cop més, a punt de començar exàmens, hi ha temps per reflexions i mirar capítols de sèries. I un cop més, The Simpsons m'han fet picar la curiositat.

¿Diferència entre l'himne canadenc i l'americà d'EEUU?

Aquí us deixo una mostra de les lletres!

USA --> "The Star-Spangled Banner" by Francis Scott Key, 1814

O say, can you see, by the dawn's early light,
What so proudly we hailed at the twilight's last gleaming,
Whose broad stripes and bright stars, through the perilous fight,
O'er the ramparts we watched were so gallantly streaming!
And the rockets' red glare, the bombs bursting in air,
Gave proof through the night that our flag was still there.
O say, does that star-spangled banner yet wave
O'er the land of the free, and the home of the brave!
...

CANADA --> "O Canada" by Calixa Lavallée, 1880.

O Canada! Our home and native land!
True patriot love in all thy sons command.
With glowing hearts we see thee rise,
The True North strong and free!
From far and wide, O Canada,
We stand on guard for thee.
God keep our land glorious and free!
O Canada, we stand on guard for thee.
O Canada, we stand on guard for thee.

La mort també existeix

Fer-se major comporta familiaritzar-se amb el patiment, aprendre a suportar-lo i saber eixir endavant després de cada colp que ens dóna la vida

Quan som xiquets, l'expressió més elevada de l'activitat sociofestiva, la constituïxen els batejos i les primeres comunions; l'adolescència i la joventut incorporen a este agradable catàleg de trobades els sempre feliços casaments. Però superats els quaranta el principal ritu social és que un mes sí i un altre no acudim a l'enterrament d'un amic, un company de treball o un familiar directe. I ens trobem amb el inconfundible dolor que genera la mort, l'absència definitiva i irreparable de persones fonamentals en la nostra vida. Una de les raons del desconcert en què ens sumix la mort és que quasi sempre ocorre sense que hàgem efectuat prèviament l'entrenament que ens permeta assumir-la com un fet inevitable i rutinari, i això és perquè vivim a esquena de la mort.

El dol

Les persones afectades per la mort d'un ésser volgut presenten uns símptomes característics i seguixen una sèrie d'etapes per a l'assumpció de la pèrdua. A vegades es presenten dificultats afegides que frenen el procés i el fan encara més dur, però esta sensació sobredimensionada de dol pot superar-se amb un plantejament i un suport adequats. La nostra cultura actual dificulta l'elaboració del dol, però som éssers intel·ligents dotats d'un gran instint de supervivència, i per això sabem reaccionar davant de les dificultats i sobreposar-nos a elles. I si no, aprenem. La tragèdia ha ocorregut, però la vida continua i les exigències que la quotidianitat ens presenta necessiten tota la nostra atenció, entusiasme i lucidesa. Una elaboració correcta del dol permetrà a l'afectat reintegrar-se a la seua vida normal amb l'energia necessària.

by Consumer

What does "kamikaze" mean?

El que té un cap de setmana d'exàmens que hauria de ser per estudiar, aquí estem jugant al "Trivia Machine", on descubreixes coses com que el bàsquet prové de Canadà, el significat de "kamikaze", que Saddam va invair Kuwait :S i et sents orgullosa de conèixer "The Old Man and The sea" by Ernest Hemingway. Cal remarcar la dificultad afegida de l'anglès, especialment en el "Anagrammatic"!

A saber

El terme kamikaze (神風, kamikaze lit. "vent diví") d'origen japonès va ser utilitzat originalment pels traductors nord-americans per a referir-se específicament als atacs suïcides aeris d'una unitat especial de l'Armada Imperial Japonesa, efectuats contra les embarcacions de la flota dels Aliats a finals de la Segona Guerra Mundial. Aquests atacs van formar part d'una tàctica desesperada que tenia l'objecte de detenir l'avanç aliat en el Pacífic per evitar que arribessin a les costes japoneses. Amb aquesta finalitat, avions carregats amb bombes de 250 kg i pilotats per voluntaris es llençaven deliberadament contra els seus objectius amb l'afany d'enfonsar-los o avariar-los de tal manera que no poguessin tornar a la batalla.

Encara que van existir diverses unitats suïcides en terra, mar i aire, aquesta unitat especial d'atac és la més va marcar els esperits .

En japonès s'utilitza el terme Shinpū tokubetsu kōgeki tai (神風特別攻撃隊, , "Unitat Especial d'Atac Shinpū"?) o la seva abreviatura tokkōtai (特攻隊, tokkōtai?) i no s'utilitza la paraula kamikaze. L'ús d'aquest mot, però, s'ha estès fora del Japó i és aplicat actualment a diversos tipus d'atacs suïcides sense importar el mètode emprat (ús de explosius, cotxe bomba, etc.) o la nacionalicas de l'atacant (com en el cas dels atemptats de l'11 de setembre del 2001).

By Vikipedia

"Your greatest creation is the life you lead."

TARNATION

A film for a winter's day:

A DINNER? NO, THE DINNER!

Convidats excepcionals!
Casa meravellosa! :P
Freaks supermacos
Cooking
Festa pijama!
Ron de CUBA!
PASTIS, grrrrrrr!
15 dies?¿?
Psicòleg!
Warrycam!
Molts emparellats... solters en extinció!

Voilà:


IWMYB

P.D. Els aficionats al blog s'hauran adonat de que no es pengen bé les fotos :S

Once again!

Aquí tenim un vídeo amb una cançó molt maca, però el millor... és una gran versió! Un Speech increïble!

Thanks to my personal DJ, once again!

A saber (Wiki):

El domingo 30 de enero de 1972, en un incidente que desde entonces se calificaría como Domingo Sangriento, 13 hombres y niños no armados murieron a causa de los disparos de la fuerza paracaidista británica después de una manifestación en favor de los Derechos Civiles de Irlanda del Norte en el barrio de Bogside de la ciudad de Derry, en Irlanda del Norte. La manifestación fue organizada por Ivan Cooper para protestar por la encarcelación sin juicio de gente irlandesa, predominantemente católica, en Irlanda del Norte.

Aunque el principio de la guerra del IRA contra el gobierno británico había empezado tres años antes del Domingo Sangriento, el IRA todavía era una organización muy débil y pequeña; de hecho, Graffitis en Belfast antes del día fatídico afimaban que IRA significaba I Ran Away (Yo huí), aludiendo claramente a la falta de valentía que demostraba en dicha época. De cualquier manera, el Domingo Sangriento impulsó la posición y aumentó el número de reclutamientos de la banda.

Lo essencial és invisible pels ulls

La meva afició per llegir llibres indispensables començant pels més sencills, degut a que la meva costum per llegir és molt escasa, m'ha portat a començar per Le Petit Prince, de l'he llegit en català, llengua a la que no estic acostumada a tractar en llengua escrita.

Ha sigut una experiència preciosa. Un cop més seguint els consells del meu amic, he descobert noves expriències i he après lliçons.
Un llibre que s'ha traduït a molts idiomes, centenars. Finalment, comentar que l'escriptor d'aquesta gran obra és l'Antoine de Saint Exupéry.

Només us afegiré la dedicatoria del llibre que a mi ja em deixà bocavadada. I per suposat el llibre segueix aquesta tònica.

FRANÇAIS:

À Léon Werth.
Je demande pardon aux enfants d’avoir dédié ce livre à une grande personne. J’ai une excuse sérieuse : cette grande personne est le meilleur ami que j’ai au monde. J’ai une autre excuse : cette grande personne peut tout comprendre, même les livres pour enfants. J’ai une troisième excuse : cette grande personne habite la France où elle a faim et froid. Elle a besoin d’être consolée. Si toutes ces excuses ne suffisent pas, je veux bien dédier ce livre à l’enfant qu’a été autrefois cette grande personne. Toutes les grandes personnes ont d’abord été des enfants. (Mais peu d’entre elles s’en souviennent.) Je corrige donc ma dédicace :
À Léon Werth

quand il était petit garçon.

ENGLISH:
To Léon Werth
I ask the indulgence of the children who may read this book for dedicating it to a grown-up. I have a serious reason: he is the best friend I have in the world. I have another reason: this grown-up understands everything, even books about children. I have a third reason: he lives in France where he is hungry and cold. He needs cheering up. If all these reasons are not enough, I will dedicate the book to the child from whom this grown-up grew. All grown-ups were once children — although few of them remember it. And so I correct my dedication:
To Léon Werth
when he was a little boy

Un pàgina on pots trobar tots els idiomes i països en que s'ha publicat, gran curiositat --> http://www.elpetitprincep.eu/index.html

facto de la fe y las flores azules

Grup descobert gràcies al meu germà i el seu paper de taxi a la familia! :P Fantàstiques lletres!

LOST

Tots ens sentim perduts algun cop a la nostra vida, ja sigui per certs esdeveniments que ens superen, per indecisions, per reaccions inesperades de persones estimades o simplement perquè no veiem el camí per on seguir.

Aquí la cançó més maca de Lost! I el que m'ha costat trobar-la! Aquest estiu Lost va ser la meva serie per excelència, i aquesta cançó surtia tot sovint i em feia posar la pell de gallina... és preciosa. El compositor és l'autor d'altres grans bandes sonores com Ratatouilli, The Incredibles... Michael Giacchino.

NOS --> SOS

Discover Amaral!

Mi mejor amigo para toda la vida!

El niño con el pijama de rayas, crec que és el llibre que més n'he sentit a parlar en les últimes dues setmanes, des de que es va estrenar al cinema. I ara, que he acabat de llegir el llibre només puc aconsellar llegir-lo. És fàcil, ràpid, impactant, maco, trist.

I em nego a veure la pel·lícula, perquè està dins el meu cap, i he creat la meva propia història i personatges, i perquè l'he viscut plenament com si formes part d'ells i m'ha fet sentir-me com ells...

Com sempre es diu, probablement, el llibre és millor que la pel·lícula.

Beggin'

Sick........... of love? NO

ARA: Diumenge, casa, el meu llit, malalta, fred, sol.

ABANS: Oktoberfest, molt fred, cervesa, Weißbier, Baveria, 30 minuts, tram, bus, Fernando, Neufarn, amics, trainees, cor, pluja, Weißwurst, dress up, més cervesa, anglès, Munich?, curry, tonteries, beauties, "no open again", 7 am en peu, borrtaxos, Kaurfart, H&B, balls, roses, més borratxos, Olimpia park, gir en 3 eixos, Brenzn, cua, tends, molt molt fred, wet socks, riures, cançons tradicionals...

I love you more than you like me!

El meu DJ algu havia comentat d'una pàgina web meravellosa per escoltar música, descubrir nous artistes, etc. Però no va ser fins a Toulouse que va passar a formar part de la meva vida. Era el dj de tota festa casera.. tothom ho fa sevrir per posar música a casa, es preparen mil llistes per totes les ocasions, et dona nova música i et permet escapar-te de les mateixes cançons que escoltes sempre a la radio normal.
Jo encara no hi estic posada del tot, però només per escoltar les cançons que et donen per descubrir a la pàgina principal, ja en tinc prou!


http://www.deezer.com/

Fent publicitat sense res a canvi!

Brokeback Mountain

L'amor, el que la societat ens diu que és l'element bàsic per arribar a la felicitat. Allò que ve quan no ho busques i de la persona que menys t'ho esperes.

Per fi he vist Brokeback Mountain, ho tenia pendent. El fet de fer 4 assignatures m'ho ha permès.

Streets of Philadelphia

Best Farewell BQQ Ever

Recordo amb alegria i no pas nostalgia la meva festa d'acomiat.

Va ser dimecres, 10 de Setembre, a Praire de Filtres, el que jo considero el millor racó de Toulouse per estar amb la gent que estimes.

Els quatre amfitrions eren els 4 trainees més espcials de tota la llista Germany's trainees: the Rude French Guy, the Eramus girl, the Lillte Spanish and The Bastard. Una combinació perfecte de 4 persones peculiars amb amics diferents, però alguna que altre historia en comú, que van aconseguir una festa memorable.


Cada setmana teniem una farewell party, però aquella tenia tota la pinta de ser diferent i ho va ser. Portaven dues setmanes preparant-ho tot, jo estava massa ocupada, jejeje.

Va arribar la hora de la veritat, eren les 7pm i només estavem noslatres quatre arrassant amb mitja caixa de cerveses, però tot va canviar... la gent arribava a poc a poc i es va convertir en una festa força plena de gent maca!

Mister Christoph estava més nerviós del normal, totes les seves conquistes dels últims 4 mesos tenien que concentrar-se al mateix lloc. La Christiane més passota del normal, sense espectatives, però va acabar venint la poca gent que quedava per Toulouse que van ser importants en el seu any a la Ville de Rose. I els altres dos, que erem els que realment ens acomiadavem, estavem bé, només gaudint de la companyia de tota la gent que ens havia acompanyat durant la nostre experiència i gaudint amb ells una última nit que reflexava la genial estada en aquesta petitona ciutat francesa.

Merci BeaUcoup! :P

JUST BACK - Writer's block

Algú va enviar a algú altre aquesta cançó algun dia.
My DJ? My sister? Her boyfriend? Who knows!
Does it make a difference?

Festa Europa avec the EVIL

Toulouse Capital de la Cultura 2013 té molts efectes secundaris! I un d'ells va ser la Festa Europa. Tota una setmana plena d'activitats culturals, que la feina i la festa d'Airbus ens va impedir gaudir-ne massa.
Dissabte per fi, vam decidir involucrar-nos a la cultura de la ciutat! Durant la tarde seguint els Chemins i per la nit... les persones més maques que he conegut aquest estiu, totes juntetes, vam gaudir d'un Corre Foc molt especial, un Castell de foc impressionant i un concert de Cali!

El Corre Foc el van preparar diversos grups de Barcelona i rodalies. Era un situació rara, tots els gavatxos estaven apartats, observant com petaven petardos, només va haver un grup de xalats, alemanys, que es posava a dins, que feia barricades davant del drac i cantava: "No passareu" I efectivament aquest era el grup dels meus amics, que es posaven a sota amb camisetes de tirants, sense massa protecció, i els dimonis s'ho passaven de meravella veient els guiris fent el tonto! I sí, aquest grup estava presidit per Marie-Laure, la germana boja del Roland!


Després vam anar a veure el Castell de foc a la Daurada, però ja no hi havia lloc. Fisn que la jefa va divisar un parell de contanidors, que poc minuts més tard eren les nostres barques per sobre viure dins una marea de persones mortes, que ens volien deborar i a les quals teniem que pegar perquè no ens treguesssin la vida! I a partir d'allò tot va desvariar, també vam fer stage-diving, jumps...! El castell de foc, piromusical, va ser el millor que he vist, una passada! 30 minuts d'espectacle impressionant!

I quan els "Grans" ens van abandonar, després d'intentar fer cas al concert, va començar la festa de bars i tirats pel carrer bebent cervesa! Oh lala!

A Perfect French Dinner

A Espanya es menja molt bé, però s'ha d'acceptar que a França es menja millor. Camines per la ciutat i trobes com a mínim un bon restaurant a cada carrer. Cuina de qualitat, gens cara, tampoc barata.

Surts de casa sol (o acompanyat), et trobes amb els amics (o no), entres a un restaurant (millorsi és Le Bruit Qui Court), seus a la taula, demanes qualsevol cosa (tot és bo), especialitats franceses (tot ho és), plats particulars de Toulouse, oh lala!!!
T'esperes rodejada d'un ambient tranquil, llum d'espelma, música de fons, arriben els primers plats, espectaculars L'oeuf "Cocotte" à la Toulousaine, tothom menjant en silenci, gaudint cada cullerada, a continuació Aiguillettes de Canard aux orange confites, esplèndid! I finalment els postres, que per suposat estan a l'altura.

Un sopar perfecte on el silenci es benvingut per gaudir-ne plenament.

Cafe Vanille

Ja la segona setmana del meu stage vaig descubrir el meravellós Cafe Vanille a Incoming Inspection. Durant algunes setmanes anava de tant en tant a veura'ls pel plaer que produeix beure aquesta beguda! Poc després, un dia que no hi havia café a la nostre màquina, amb el Roland vam anar a FAL i allò va ser l'inici de la meva perdició. A FAL hi ha dos llocs de café, abdós amb Cafe Vanille...

Cada dia, matí i tarde, entre els avions, a dos metres, contemplant aquests petits grans artefactes prenem el esplendit Caprimo Cafe Vanille, per suposat sempre acompanyada del meu germanet petit. Allà, amb un saborós café a la mà, contemplant el ETD06/001, tenint converses de tot tipus... Podriem dir que es tracta d'un dels millors moments del dia :D

I LOVE Cafe Vanille! :P

IWMYSM!!!!

The Poker Night

Un dels rituals dels trainees que es dóna lloc cada dimarts és The Poker Night! Feia setmanes que rebia els mails, que la gent em deia que estava molt bé, finalment, just a dues setmanes de marxar vaig anar-hi! Totalment un ritual!

Era la única principiant, el que em va deixar fora de joc des del principi. Tot va començar amb una breu explicació, unes quantes partides de prova i l'hora de la veritat va arribar. Diners sobre la taula i endavant. Per desgràcia, la meva cara transmetia informació directa del meu joc, o sinó em posava a riure... un petit desastre. Els altres s'ho prenien forsa en serio, excepte alguna estúpida jugada deguda a l'alcohol i als porros. Tot s'ha de dir, no vaig ser una bona jugadora, però no ho vaig fer malament del tot. Vaig guanyar algun cop i no vaig ser la primera en arruïnar-me.
L'ambient era molt de pel·lícula: llum tènue, habitació vella, un local il·legal, quatre sofàs trencats, una taula i les cadires justes, ells amb ulleres de sol, l'únic que no feia cara a mafiós, got de whisky sobre la taula i silenci.

Paraules de la nit: "big blind", "small blind", "check", "all in", "dealer button", "raise".

S'ha de dir que es van portar molt bé. Vaig aprendre forsa, esperem que amb el temps millori. I com no, em van dir que no havia estat gens malament per ser el meu primer cop, jejeje! :P
I una cosa que no suporto massa, que és a veure qui menteix millor, es van arribar a jugar molts diners amb merda cartes! Increïble, la tàctica es saber mentir bé. O aquesta és la meva impressió.

Classificació de judades:
Parella
Doble parella
Trio
Escala
Color
Full
Pòquer
Escala color
Escala reial

One last night!

Sempre arriba el moment de dir adéu ens aquestes aventures, i m'estic preparant pel meu.

Demà és 1 de Setembre, tots els Erasmus arriben, Toulouse deixarà de ser la ciutat mig buida arrassada pels trainees. La trope estudiantil, French-speakers, arriben i tot és diferent, passarem a ser una petita porció dels estudiants, majoritariament serem els freaks alemanys que treballen a Airbus, exclosos, majoritariament, de la comunitat Eramus.

Per ells comença un any ple d'històries i aventures i per nosaltres un punt i apart. Ahir vam tenir el meu segon trist acomiadament. La Corinna se'ns en va a alemanya per translladar-se a Melbourn, com s'espavila! El moment de dir adéu va ser maco.. i la nit continuava.

Demà 1 de setembre, ja només dues setmanes.

Toulouse vs Dax

Un dels deports més importants a Francia és el rugby. Gràcies a la preocupació d'alguns trainees per organitzar activitats conjuntes, vam poder anar al primer partit de la temporada a casa. Que per suposat va guanyar Toulouse 32 a 25, no el millor partit, tot s'ha de dir. Primera experiència amb el rugby i totalment memorable. Tenia la impressió de que era un joc brut on la gent es feia mal, i que eren uns vesties. Però no, és tot tècnica, un espactacle pel públic, el qual crea un ambient únic durant tot el partit. I els jugadors són enormes...!

Un ja se sent un fan incondicional de l'equip de rugby de Toulouse després de tal experiència. Un equip que va ser guanyador de la liga francesa y finalista de la lliga europea, va perdre la final contra un equip irlandès. Un equp amb classe.

A saber:

El fútbol rugby, popularmente conocido como rugby o rugbi es un deporte de equipo nacido en Inglaterra. Desde los orígenes mismos del fútbol y del rugby, cuando ambos deportes se separaron a mediados del siglo XIX, ambos se presentaron en oposición del otro: fuerza vs. habilidad; juego limpio vs. juego desleal, etc.[1] Un antiguo dicho británico dice que "el fútbol es un juego de caballeros jugado por villanos y el rugby es un juego de villanos jugado por caballeros".[2] Es característico del rugby el respeto por las reglas que deben practicar tanto los jugadores como el público. Las decisiones del árbitro rara vez son discutidas por los jugadores.

STOP & STARE

Hi ha moltes coses que no es poden controlar en aquest món, i entre elles destacaré l'amor i la mort. Dos "fets" que et poden fer sentir coses impensables, mai esperades.

Little Spanish Bone

Ahir un cop més vam tenir una Farewell BBQ! Però aquest cop ja no anava allà com a nou trainee a conèixer als que marxaven, sinó que anava a despedir-me d'un grup de trainees preciós dels quals destacaré la presencia de la immillorable Corinna, el Dog-Face Constantin (amb carinyo i amor) i la mig espanyola Iris i també es va celebrar l'aniversari del Frederik!

Això en un dels millors llocs de Toulouse, the Hill! Un lloc un pèl complicat de trobar, que ens va costar a uns quants més de 45 minuts arribar-hi... jejeje! Però un cop allà la vista és immillorable, un cel preciós, la ciutat iluminada, els avions sobrevolant-nos direcció a l'aeroport. Vam veure una posta de sol super maca! Una festa molt maca, agradable amb més de 100 cerveses! Jejeje!

Una petita dedicatoria a Corinna! Miss Best Trainee Ever!

C'est à chacun, sa merde

- Hitch-Hiking, una experiència que s'ha d'intentar al menys un cop a la vida! Jo mai hagués dit que ho arribaria a fer!
- Què es pot esperar de una furgoneta amb 5 peruans, que decideixen anar i tornar d'Espanya a Itàlia en 3 dies... i tot per visitar Itàlia :P Però bé que s'ho passen a la furgoneta fent el boig... vi que no falti, DonSimon, per suposat!
- Couchsurfing, SUPER. T'acullen a casa seva, et deixen compartir la seva vida durant uns dies, no pagués res, més que algun àpat, però generalment estàs convidat, et porten pels racons més macos. Convius amb gent de la ciutat. Tens temps de veure la ciutat, tot depèn de què prefereixes.
- Les mascotes: Sharna, la gossa bavosa, els tres mixus i l'aranya de la banyera :p
- Shana, un gossa moníssima, que l'únic que busca és carinyo, que no hi ha cap dia que no t'empapi de baves, que la frase que més escolta és "Puton, Shana!!"
- Estils de vida diversos tots en una mateixa terrassa
- Aperitif a la platja, acompanats de l'estimada Frauka, amb una lluna plena, un mar preciós i un cel iluminat per castells de foc durant més d'una hora.
- Pastis, la beguda oficial de tota festa francesa. Algun que altre francès la considera la beguda oficial per les 24h del dia.
- L'Herault, the paradise. Què millor que un picnic al riu, envoltats de naturalesa, aigua cristalina, sol, vegetació i gent molt maca.

- "C'est à chacun, sa merde"
- Biziers, una "Feria" amb probelmes d'identitat. Vi i cervesa per tot arreu, la gent pel carrer bebent i bebent, nenes amb vestits de sevillanes, els joves de blanc i mocador vermell, a les tantes menjant xurros... Oh lala, em sentia a Espanya.
- "Retard probable: 2:30h" de les pijots frases que pots llegir a les 10pm de la nit a Narbonne, sabent que el metro a Toulouse acaba a les 12 :S:S! I que al matí següent has de treballar. Per sort, sempre pots pujar a un tren que no és el teu. I amb sort ens retornen els diners!
- The beer, our best friend for every single moment.
- "The first one who touch the wall lose"

- Una paraula que no es va citar mai durant el cap de setmana, però que jo diria que va batre rècords durant el viatja en tren: "disgusting"

Això i més és pel que dóna un cap de setmana llarg a Montpellier acompanada de la Christiane!

Agraïments:
Jerome, Shana, Ferreol, Ann, Patricia, Nadine o Magaly, Antoine, Freddy, Manu, Roy.

All included --> 20€

The A380!

Avui, per primer cop, i qui sap si últim, he tingut la sort d'estar dins del gran A380. Algu ha de tenir treballar a Airbus i tenir amics.

La visita era pel A380 MSN 09, actualment pertany a Aribus i s'ha utilitzat er fer testos, però passarà a mans dels Emirates... tenen 5 avions i de fet, es volen quedar amb un.

Al entrar a l'hangar només es veia un munt d'estructures metàliques que envoltaven l'avio, per lo que la sensació no ha sigut massa espectacular. Veies parts de l'avió, però no et feies a la idea.

Primer m'han portat al cargo, és gran, sí, però no te n'adones perquè els cargos són raros dimensionalment. Tot canvia quan entres al primer pis, és tan gran, en serio, sorprenent, a més no tenia res a dins, veies la pura estructura de l'avió: les quadernes, les bigues... tot el que portes temps estudiant com ha de ser per aguantar els esforços. I el veus de cap a peus, és gegant, sembla com una pista de patinatge :p També hem estat al pis de dalt, és més petit, però segueix sent més gran que un A340 normal... és enorme l'espai que té. It's so huge!

Quan un està acostumat a volar en el A320 i veu el A340, es sorprent, perquè és més gran, molt més llarg, no és tan claustrofòbic, però quan veus el A380, és per flipar... és enorme, no sembla un avió. A més dos pisos... Oh lala!!

També ha sigut molt interessant, perquè quan estàs treballant amb la instal·lació de la cabina, mai veus purament l'avió, sempre arriba ja amb els aïllants i els circuits elèctrics, d'aigua... I avui he vist l'avió, el que és purament l'estructura, la forma.... curiós!

El més maco per mi és l'elegància de lála, la forma moderna, aerodinàmica que té. I també la cua, és increïblement gran... imposa respecte.

Merci beaucoup Christiane et Ali!

Run Out of Battery

Tot comença els dilluns: la setmana, la jornada laboral, el llevar-te dora, anar a la feina, veure els companys de feina encore...

Avui tot ha començat sense bateria. El meu cos estava cansat del cap de setmana consumidor de tota la meva energía, el despertador no ha sonat, et lleves per casualitat a les 7:40 però et quedes dormint, estàs cansada, decideixes anar amb cotxe, està plovent, és molt millor. Et lleves, et prepares per marxar i veus que el mòbil, et teu únic instrument per la vida social no té bateria. El deixes carregant-se, baixes al cotxe i... dons contacte i els llums no s'encenen, evitant adonar-te de que no tens bateria, intentes engegar el motor, inútil. Gires el cap i veus que et vas deixar les llums obertes, magnífic. Són les 9:30 i estàs a casa sense bateria, l'autobús que et porta a Airbus ja s'ha acabat, es dona per suposat que tothom ja ha començat la seva jornada laboral.

Et trobes l'encarregat de la comunitat, que un dia ja et va tenir que obrir la porta del garage. I tot i saber que no parla anglès i ni tu francès, li peguntes si té les pinces, diu que no, però va a buscar un company, ell tampoc en té. Decideixen intentar arrancar el cotxe empuxant, però és de gasolina, i desprès de vint minuts i la intervenció de diversos veïns, es donen per vençuts, aparquem el cotxe i vas cap a la feina en un bús que et deixa relativament aprop. Arribes a les 10:30, no està mal donades les circumstàncies. Arribes a la oficina i els hi expliques als comanys, i apareix, el gran Ingo, que diu "I drive you home this afternoon and we fix it, don't worry".

Passen les hores, força entretinguda, fent algunes visites als avions, amb la oportuntat de comparar les qualitats de les diferents companyies. Ell no et parla massa com de costum, però ja sabia que és un home que sempre ajuda als demès. I arriben les 5 i, ja sols a la oficina, agafem el cotxe i arribem a caseta. Allà està el meu polillo, tot un senyor. Ingo treu les pinces i desprès de varies xispes i l'ajuda del encarregat de la comunitat que ha aparegut del no res, per ajudar-me de nou, s'adona que ha barrejat els pols... mala cosa! Però un cop ben conectat el meu cotxe s'engega! Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! El meu polillo és tot un supervivent!

Marxa Ingo i em quedo a soles amb ell, que l'he de portar a passejar una horeta per recarregar la bateria, una bateria que ja veurem quan dura.

Ell es recupera i jo també.

Ell necessita les pinces, jo necessito que em demostrin petites coses els del meu voltant. Avui ambdós hem aconseguit el que necessitavem.

SUPER

Chez Yvonne

Desprès de la gran visita al ST, m'esperava una nova experiència en un restaurant camerunès (sí, Àlex, camerunès, désolé). Unes 12 persones, en general alemanys sota el consell de l'Eric, un noi del Cameroun, vam tenir la oportunitat de menjar les especialitats cameruneses, amb ingredients directament de l'Àfrica, en un restaurant molt acullidor. Res de mil banderes i propaganda, era un restaurant aparentment normalet, ple de negritos, d'unes 5 taules, de les quals vam ocupar 3, només estavem noslatres i la familia i amics prenent algu e intervenint al sopar, SUPER.

Era tot boníssim, tenen com a ingredient principal d'acompanyament el platan cuit, bo bo! Això sí, no és per menjar cada dia! :p

A saber:

El Camerun és una república unitària de l'Àfrica Central d'uns 16 milions d'habitants. La capital és Yaoundé, tot i que la ciutat més poblada és Douala; totes dues passen del milió d'habitants.

L'antic Camerun francès i una part del Camerun britànic van formar, l'any 1961, la República Federal del Camerun, que el 1972 es va convertir en la República Unida del Camerun. Des de 1984 el seu nom oficial és simplement República del Camerun, en francès (République du Cameroun) i anglès (Republic of Cameroon), les llengües oficials de l'estat, deutores de les antigues potències colonials. El Camerun generalment ha gaudit d'estabilitat, cosa que ha permès el desenvolupament de l'agricultura, les carreteres i el ferrocarril, igual com de la indústria petroliera. Malgrat els recents moviments cap a una reforma democràtica, el poder polític roman de manera ferma a les mans d'una oligarquia de base ètnica

The Super Transporter --> Belugaführung

Desprès d'un més treballant a aquesta meravellosa empresa, anomenada Airbus, he aconseguit fer el Belugaführung, altrement anomenat Beluga-tour.

Una visita extra oficial al centre de manteniment d'Air France, on tenien tot obert el Gran Beluga 4, A300-600ST. Ens va rebre tot un home amb coneixement infinit del món de l'aviació, de la història d'Airbus, de la tecnologia, de com pilotar... Tres d'hores de visita excepcionals. Ens transmetia el seu coneixment d'una forma amable, explicant-ho tot molt bé, a poc a poc, no va parar d'explicar anècdotes i curiositats. Realment, tot i ser a l'hora de dinar, els 10 escollits, estavem absorts escoltant-lo e intentant aprenent. Passevem per dins i per fora d'aquest avió tan peculiar! Tant en fesomia com en història.

El detall més important per mi va ser que, tot i que els altres trainees eren alemanys i l'home era allemany, vam fer una visita en anglès, el que em va permetre entendre tot el que ens havia d'explicar i apendre moltes coses, increible i memorable visita. Probablement això no haguès sigut possible si estiguèssim parlant d'altres nacionalitats... i no miro a nngú. :p

El meu nou amor!

Café Populaire... les Lundis

Què es pot esperar de un trainee meeting en un bar on donen 13 cerveses per 13€? Obviament, res de bo.

El que era "Nem a fer una cervesa, una horeta, per comensar la setmana" passa a ser una estada de 6 hores en un bar ple de gent jove, estudiants or trainees, la majoria borratxos. Alguns perden el sentit comú, el que ho fa tot més divertit pels altres! :p

S'ha de dir que és una manera de conèixer a molta gent i al dia següent t'apareixen de cop un monton de mails de trainees que suposadament vas conèixer la nit anterior, jejeje!

La Cachoque

Aunque sea muy raro para mí, voy a dedicar este post en castellano a mi querida Ludivine.

El pasado sábado tuvimos un día perfecto con la compañía de Tina, Ludivine, su marido y su hijo, el pequeño Morgan, todo un encanto. La familía nos acogió en su queridísima casa de campo, la Cachoque, llena de amor y hecha con muchas horas de trabajo que se pueden ver en cada rincón del salón, de la cocina y de las habitaciones. Muchos detalles preiosos hechos con sus propias manos. Una casa que desprende amor i cariño. Que por razones de trabajo tienen que abadonar con mucho pesar.

Fue una BBQ con Adiós como tema principal: ellos dejan la casa y ella nos deja a nosotras. Pero para nada tuvimos un ambiente triste, fue un sábado precioso en medio de la naturaleza, con toda la familia, incluyendo el gato, el perro y el caballo. Un día de relajación, tranquilidad y buenas palabras.

Gracias por un més de inicio muy bueno, por enseñar muchas cosas con tus palabras, tus experiencias y, por suspuesto, por tu invitación a darnos a conocer a tu encantadora familía. Ya te hecho mucho de menos!!!

Ville rose!

Al sopar vaig apendre de tot, a no escoltar, a ignorar, a tenir paciència, en general a aguantar la compustura de convidat. Quan l'idioma de conversa no et permet defensar-te correctament, les converses polítiques es fan complicades en front de americans sense un gram de consideració ni respecte.

El gran físic també em va introduir a la música francesa, d'on destacaré aquesta cançó: Touluse by Claude Nougaro.