Ludivine Fourquet

Avui ha sigut un gran dia a la feina, divertit i entretingut, però alhora un dels més tristos. La gran Ludivine Fourquet. Una noieta de 27 anyets, casada i amb un fill. Una persona encantadora, atenta, cuidadosa, altruiste... Avui era el seu últim al departament... joooo!

Va ser la persona que millor em va rebre al ser la nova, que m'ensenyava francès, intentava traduir-me les converses, s'encarregava de recordar que no parlo francès, preguntava cada dia com estava, m'explicava i s'interessava per mi, em posava al dia del teu jefe i m'advertia, m'explicava tot amb paciència i tants cops com calguès... És una companya exemplar.

Avui hem tingut esmozar al despatx, xàxara, dinar de tres hores, jejeje! I Arne diu: "You've got 54 minutes to have lunch, remember 54 min, which it's not 60 min" jejejejeje! I la tarde més xàxara i acomiadament.

I una gran notícia avui, uns venen altres marxen, la Carole està embarassada!!! Quina passada! És super guay! Ha sigut un dia perfecte! Sense massa feina, això sí!

Now or Never? NOW

Ara o mai? Avui en dia tendim a plantejar-nos massa sovint, conscient o inconscientment, aquesta pregunta. I els joves, podria dir que en un 90%, obten per triar ARA.

Som la generació del present, de l'avui, de l'ARA.

Aquest post va dedicat a totes aquelles persones que han pogut experimentar la brutal atracció cap una persona, sabent que els seus camins es creueran per un periode de temps finit. Dues persones que tenen una atracció incomparable, a la qual se li afegeix el fet de que tenen la certesa de que les seves vides agafaran direccions diferents. Entre ells apereixen reaccions químiques mai estudiades. Quelcom incomperable amb la relació que es té amb algú que saps que pot estar per sempre aprop teu, o si mes no, que no saps quan deixarà de ser-hi. És completament diferent, i per tant, les sensacions també. Tot es viu multiplicat per 5, ja que saps que cada minut és important, perquè els que resten estan contats. Aquestes situacions posen els sentiments a flor de pell, i com més s'acosta el final, més pronunciadament.

Tenir aquestes experiències et fa viure el moment d'una manera inigualable. Saps que s'acaba, i probablement per sempre, o per molt temps... un temps que probablement ho canviarà tot. Sí, ho sé, no estic parlant d'amor verdader, o potser sí, mai se sap. Però tot i sent un no, les emocions i sentiments són tan especials.

La pena de tot això: tot passa en un periode de temps limitat, i la gent que sent aquetes meravelloses papallones al cos, durant el transcurs del creument del camí es deixa portar per la raó, pel fet de que els camins es separan i no cal involucrar-se més del compte. Però... arriva l'últim dia, on la pregunta "Ara o mai?" no deixar mai els teus pensaments... Aquí està el gran error, un error inevitbale normalment. Perquè el que has pogut aguantar amb l'ajuda de la raó, tots els arguments que et retenien, passen a semblar tonteries quan saps que el teu camí està girant en una altra direcció.

Manualitat de la Christiane, una gran artistilla d'alemanya de l'est.

Les pompiers de la Ville

Un altre cap de setmana a caseta! i genial! torno plena d'energies, m'agrad veure a la familia, a la iaona, i alguns amiguets! C'est super!

Però alhora que maco, ha sigut un cap de setmana de males noticies, morts, malalts... És una merdeta com està el món de mal repartit. Entre les notícies, us presento la que menys m'afecta personalment, però la que crec que necessita reindivicació social.

Agafaré extracts de lavanguardia.es per tal de facilitar la narració dels fets.

13/07/2008: "Un bombero voluntario del parque de Castellar del Vallès (Barcelona) ha muerto esta madrugada como consecuencia de las heridas que sufrió en el choque frontal que se produjo ayer en este municipio entre un camión de bomberos, que se dirigía a realizar un servicio, y uno de basura.
El accidente se produjo sobre las 20:25 horas de ayer en el kilómetro 3 de la carretera B-124, que une Sabadell y Castellar, y en él resultaron heridos de diversa consideración tres bomberos, tres auxiliares forestales y los dos ocupantes del vehículo de recogida de residuos."

Cal remarcar que la noticia va ser únicament publicada en els diaris locals i nacionals. El que va portar al següent article.

22/07/2008: "Cuerpos de bomberos voluntarios han expresado su malestar por el nulo tratamiento que dieron algunos medios de comunicación, como la televisión pública catalana, del accidente entre un camión de bomberos y otro de basura que se produjo el pasado 12 de julio y en el que un voluntatio perdió la vida y otros cinco resultaron gravemente heridos...

El responsable del parque de bomberos de Arenys de Mar, Carles Pérez, ha sido uno de los que se ha mostrado más crítico con la actitud de la televisión pública catalana. "Han habido otros incidentes que han tenido una gran repercusión mediática y que no eran ni muchos menos tan importantes como este, en el que un voluntario perdió la vida y otros cinco han sido ingresados. No he visto tampoco que se hiciera ningún seguimiento", afirma Pérez. Sus quejas van un poco más allá, "es cierto que han rectificado y parece que realmente en esta ocasión ha sido un error informativo. El problema es que muchas veces se han silenciado accidentes que tenían como protagonistas bomberos voluntarios, como si la Administración se avergonzara de saber qué el 50% de los bomberos de Catalunya son voluntarios, y no funcionarios"."

El millor dels articles son els comentaris, decenes de comentaris amb gent donant soport, familiars reividicant-se i agraint el suport del poble i la gent. I també algun que latre inútil, intentant menysprear la feina dels voluntaris, sí, VOLUNTARIS, el que equival a no cobrar! Que si el fet de que cobrin o no és el més important d ela notícia, cal dir que la persona dona pena.

Finalment, dir que l'enterrament va ser espectacular, to i que és una pena que només desgràcies així facin volcar-se tot el poble i tots els bombers d'Espanya per una sola causa.

Hot Dog Party & Franki???

Toulouse té coses perculiars, entre les que destacaré el seu riu. No pas per l'aigua, que no és que sigui massa transparent, sinó perquè dona una vida increible a la ciutat. Hi ha un passeig preciós de gespa, amb camins, on tothom va a relaxar-se, llegir, fer pícnics, beure, tocar música, o bé, desenvolupar les seves qualitats artístiques... molt acollidor.

Allà estava jo a les 19 00h, hora del meeting, donant voltes, tot i admirant el paissatge, però no vaig trobar a ningú. Vaig seure a la gespa... fantàstic, després d'un dia dur de feina, jejeje! Quan vaig decidir tornar a la reserca dels trainees, vaig veure a la gran Cristiane, al bar del passeig, allà ens decidim quedar durant un parell d'hores.. amb música àrab en directe de fons. SUPER!

Després de fer massa el mongui bebent cerveses, cap a la Hot Dog Party, que de fet era per dir adeu a alguns trainees, com la BBQ de la setmana passada! Coneixes gent super maca, la majoria que marxen en les próximes setmanes, joooou! I et trobes alemanys mig espanyols, mexicans, alemanys en majoria, rao per la qual beus i beus cervesa, sempre tens una cervesa a la mà plena... jejeje! Alemanys i cervesa, amics inseperables!

Parlant i parlant. Ja cap a les 10 es creuen uns turcs que algú coneix d'Erasmus. Parlant, un d'ells explica que havia estat a Terrassa, havia conegut els seus amicsdel Franki, havia estat a una manifestació contra el seu empressonanment... jejeje! I aquí no s'acaba tot. Es veu que va haver un dia que per tot al món es van penjar pencartes a favor de Franki, i ell la va penjar sobre le Pont Neuf a Toulouse, jejejeje! Sabia més ell d'aixó que no pas jo! Curiositats de la vida! I estava tan content de que finalment l'hagin deixat en llibertat. Curiós!

Amb tot aixó, que ells aniran a Berlin, i nosaltres a Istambul.

És estrany com coneixes a gent tan fàcilment quan no estás al teu pais. Saludes i comences a parlar, i a preguntar, generalment hi ha una pauta de preguntes que totohm segueix, que contestaré mil cops durant aquests tres mesos, però es graciós, a vegades les respostes poden ser sorprenents.

Mon Badge

Ja fa tres setmanes que estic rondant per Airbus i cada dia tinc el "plaer" de donar petons i preguntar "Ça va?" a persones que ni conec, i de fet, ni coneixeré, i que probablement ni arribaré a saber el seu nom. Tenen per costum entrar en una oficina i saludar a tothom, tot i que siguis nova. No et pregunten el nom, et donen dos petons i et preguten "com estàs?". En serio, és molt raro. Podríem dir que de les 7 hores que treballen 1 se la passen saludant, únicament saludant. S'ha d'afegir el fet dels 5 minuts de rigor a cada taula de les persones que coneixes. I no només a les taules a tothom a qui et creues al passadís. Fins i tot, quan anem a l'avió cada cop que et creues a un treballador, aleee... petons i "Ça va?". Òbviament ningú escolta les respostes de ningú. I think it's weird, isn't it?

L'altre factor clau seria el plurilingüisme. És molt curiós. Per dinar, per exemple, es comença una conversa en francès, òbviament, després es passa l'anglès, per sort, passa per l'alemany, es mantenen dues llengües...! A la feina tot és oficialment en anglès, però no és ni de tros l'idioma més utilitzat. Francès és l'idioma regnant aquí, podríem dir que per sort, ja que no és pas massa difícil d'entendre, facilíssim comparat amb l'alemany, que no s'entén de res! Aquest plurilingüisme fa que el meu cervell es col·lapsi. El meu idioma base aquí és l'anglès, però intento començar les converses en francès, també intento entendre les converses en francès. Llavors et venen els que saben que ets espanyola i et barregen tots els idiomes, intentant parlar espanyol, però colen coses en francès, i parlant anglès, grrrrrrrrrrrrrrrrrr!!! Crec que és difícil aprendre francès sota aquestes circumstàncies! :P

Us presento el meu Badge! La clau per entrar a totes les portes a les quals tinc permís, que no son masses! Requereixo d'amics per anar als llocs interessants! Les peripècies per aconseguir aquesta targeta que ni siquiera me la donaran de record son considerables. Tot comença el primer dia, que no saps ni a on has d'anar, arribes a les 8 a l'entrada principal per tenir una hora de marge. però si tan és. total per fer mitja hora de cua i quan et toca, et diuen que t'esperis que la teva informació esta incompleta. Oks... t'esperes, i al cap de mitja hora, li comentes si tot va bé. "No, please wait a bit longer, I'll call you when the visitor pass is ready". En fi, vaig estar 3 hores esperant... posant-me dels nervis! Per aconseguir un paper que vaig haver de renovar cada matí i que no servia de res. Clar, perquè no et poden preparar la targeta, nooo, has d'anar amb un visitor pass que ni obre portes ni paga dinars... arribes nova i has d'anar demanant als companys que et paguin el dinar i que t'acompanyin a tot arreu. Organització força lamentable! :P Per sort, les noietes es van portar super bé! En especial Ludivine... la meva mami, que m'ha ensenyat i explicat tot el que es necessari per sobreviure en aquest departament! Ja al cap d'una setmana vaig anar a buscar al meu Badge a l'altre punta del complex, una mitja hora amb el TAXICALL. jejeje! Són un desastrillo! Massa gent per coordinar!

It's Beginning To Get To Me

Una cançó preciosa! M'encanta... by Snow Patrol. M'acompanya cada dia cap a la feina, camí a agafar el bus per la ciutat de Toulouse! Em dona una força increïble i em fa somriure, jejeje! A vegades semblo una boja pel carrer.



Que millor que en un video de Grey's anatomy! I miss it so much!!!! :P Esperant la 5ena temporada!

Paul-Eric... Carcassone...

Per fi li dedico una mica de temps al blog, i és perquè no tinc massa feina ara mateix! :P

Començaré per una anècdota. Fa dues setmanes vaig rebre un missatge d'un amic Francès que vaig conèixer fa dos anys i que havíem mantingut contacte mínim. Preguntava si al setembre aniria o no a Toulouse a estudiar! Jo em vaig quedar sorpresa pel missatge, perquè ja ni m'enrecordava que ell estava vivint a TLS! Casualitat! La sorpresa va ser seva també al dir-li que estava a TLS fent un internship! Jejeje!

Grata sorpresa! Ja que em va permetre tenir un cap de setmana força social! En el que destacarem l'exquisit menjar francés! I els focs artificials al riu Garonne del dilluns, que era la Festa Nacional! Una passada! Molt macos, piromusical i a la bora del riu, i de mitja hora! Molt bé! Tot i que no van pas deixar tan malament als grans focs del meu poble, encara que no duren ni una quarta part! :P

El mateix cap de setmana vaig rebre la agradable visita dels meus pares! Es van perdre per TLS, el que és força normal, podria dir que no és al ciutat mes fàcil per conduir-hi! Un dissabte de visita sota la pluja... que va fer que no es gaudis plenament la ciutat, però no va impedir un sopar meravellós al restaurant Georges! Va ser bonissíssim! Delicatesens franceses! Molt molt bo! I diumenge cap a la famosa Carcassone! Visita guiada obligatòria per les muralles per entendre una mica el què de la ciutat, la seva essència, la historia, la seva raó de ser, i no quedar-te únicament amb una impressió errònia de lo falsa que es veu exteriorment, sembla el castell de Disneyland! Per sort, una guia argentina ens va ajudar a entendre com anava tot i a apreciar realment el que és la ciutat!

aquell cap de setmana acabava una etapa del Tour de France a TLS i començava una altra al dia següent... emociaant com intentar trobar lloc, per estar allà una hora esperant a veure els ciclistes durant uns segons, jejeje. A més jo ni idea! Tot pel papi, que li agrada! Cal dir que l'arribada era emocionant, totohm cridant ells concentrats,però la sortida, un pariper cutreeee! La gent hi va més pel que regalen gratis durant les dues hores anteriors que no pas pel fe en sí... I think so.

C'était un bon week-end!

Carte Bleue

Dos setmanes per Toulouse i ja tinc una lleugera idea de com son el gavatxos. Com a punt important pel que a mi respecte, he de dir que NINGÚ parla anglès...! Ja es poden queixar dels espanyols, però ells ens segueixen de ben aprop!

Després d'haver sigut negada a tenir un compte corrent per diversos bancs francesos, vaig trobar el CIC, banc dels desemperats, ja que sempre estar ple de treballadors i gent que no parla francès. Ells al menys em van permetre un rendevouz per explicar la meva situació.

Per sort, m'han oferit una entrevista amb la persona que més anglès sabia de la oficina. He estat una hora i mitja per obrir un compte corrent. Necessari perquè la gran meravellosa Airbus només paga si tens un compte corrent a un banc francès o alemany... En fi, era un noi, per sort, super agradable, pero que no parlava anglès, suposadament l'entenia... però vaja. Així que he obert un compte corrent i he intentat evitar que m'estafessin parlant anglès amb un noi que no m'entenia i jo entenen el seu francès, per sort és un idioma fàcil quan et parlen com si fossis mongui. Tot i el problema de comunicació, ha sigut un fet molt divertit, mai diria que fos tan graciós obrir una compte :P I una cosa peculiar del noi ,a part d'unes quantes cicatrius de guerra (he tingut molt temps per observar) era el seu rellotge. Un rellotge de 24 h, jo mai n'havia vist un!

Els francesos són raros, i no parlen anglès! :P

Super Dinner!!!

Què millor després de dos dies superdurs a la gran super companyia que juntament amb boeing té el monopoli de l'avicació civil, que un sopar indi de mà dels dos millor cooks, que no cookers, Ribhu i Rohan. Efectivament, un sopar superspicy... gent suant, moques cremant, cares vermelles, jo res de res, arros blanc i pollo a l'indi... bonísssim.

Un ambient de pis envejable... amb ganes de viure una experiència com la dels meus estiuets inolvidables, i el que probablement serà un eramus!! Res de treballar! A veure si aquesta boja desició acaba tan bé com estic acostumada :P

Dedicat a la super girl...!

Toulouse's Expedition

Aquí us presento el meu Polillo, el meu hero.

Vam sortir del bonic poble de Castellar del Vallès a les 9:15 del matí. El camí començava com sempre: Sabadell, C-58, AP-7 i la infinita AP-7, fins a la frontera, on feien veure que el guàrdies civil feien algu, però no fan res! Després ja comença l'ambient francès, brut i apagat, les carretes rares, les senyals rares, la gent rara, jejeje! Bàsicament gavatxos. Continuen una infinitat de km per autopista aburrida, amb unes vistes molt maques de tant en tant. I finalment la A-61 cap a Toulouse. En aquell moment el meu peu dret estava fet caldo d'estar 4 hores en la mateixa posició, accelerant tot el rato per igual, sense tenir oportunitat d'accelerar més pq no podia el meu nen, ni de canviar de marxa ni frena... ufff..! Per sort l'ambient va ser tranquil tot el camí... excepte un petit accident a mig camí, però res. Especialment a les carreteres franceses estava sola amb una carretera llargaaaa... això sí, veia un cotxe, però que en 2 minuts ja m'havia adelentat i desaperegut. A les carreteres franceses es pot anar a 130km/ ia 110km/h en cas de pluja.

Finalment vam arribar a Toulouse, només havia de fer un recorregut de girar 3 carrers i que durava 4 minuts... dons... ens vam equivocar, jejejeje! per sort, l'amic Tomtom ens va saber guiar i en res ja estava davant la porta del que durant les pròximes 11 setmanes serà casa meva!

Unes hores inolvidables que vaig intimar al màxim amb el meu Polillo.

P.D. Cal comentar que al arribar feia algun que altre soroll raro, jejeje!