Al llarg dels anys vas coneixent gent molt diferent: uns amics de tota la vida, altres companys de classe; alguns et canvien, altres et són indiferents; uns t'ajuden, altres no; alguns arribaran a ser grans amics, altres simplement coneguts; hi haurà companys de feina i companys de vida; trobes amb qui compartir els teus millors moments, altres als qui els hi pots explicar els teus secrets més profunds, alguns que em prou feines recordaran el teu nom d'aquí uns anys i per suposat n'estimaràs algun i alguns t'estimaran...
Però entre tota aquesta gent que et rodeja trobes algú que ni és el teu millor amic, ni és amb qui comparteixes més temps, ni l'estimes... però saps que si tothom fos com ell viuríem en un món perfecte.
Gràcies per ser com ets, perquè m'ajudes sent com ets.
Però entre tota aquesta gent que et rodeja trobes algú que ni és el teu millor amic, ni és amb qui comparteixes més temps, ni l'estimes... però saps que si tothom fos com ell viuríem en un món perfecte.
Gràcies per ser com ets, perquè m'ajudes sent com ets.
8 comentaris:
Aquest tema de l'amistat és moooooolt chungo. per començar, et rodeja molta gent,però per saber quin és el teu amic de veritat és molt difícil. pq el que passa molts cops, és que la persona que consideras millor amic, és el que realment menys ho és. hi ha massa hipòcrits/es en aquest mon i que només estan al teu costat quan els hi convé.un amic ha d'estar al teu costat quan estas bé i quan estas malament.i per mi, crec que el primer cas és més important, pq quan estas malament sempre es trobará molta gent que et voldrà ajudar, però no és fàcil de trobar algu que vulgui compartir SINCERAMENT la teva felicicitat(la enveja o altres sentiments no els hi deixen). és una pena.
És molt difícil saber qui ho és de veritat, però la resposta a això és el temps. Només el temps contesta aquestes preguntes. De fet, potser avui un és el teu amic i d'aquí uns anys una altra persona, tot depèn de com vagi la vida, cada u va per un camí i per molt que un vulgui, els camins dels teus amics s'allunyen, i no per això han sigut menys amics. Tot dura un temps, crec que el més important és el que ens notis a prop, no jutjar si són bons amics avui i demà no.
Tot sovint ens fallen i FALLEM....!
M'ha agradat. M'ha agradat molt aquest escrit. Però realment en un món tan ple d'hipocresia, incredulitat, egoisme i narcisisme, trobar algú amb qui compartir cada un dels somriures, cada una de es mirades, cada un dels sentiments i els petits secrets del dia a dia no resulta senzill. Tots ens deixem encomanar (malgrat sigui en contra de la nostra voluntat) d'aquestes qualitats individualistes, renunciant inconscientment a la nostra persona per a esdevenir un ser més víctima de la societat.
Tan de bo poguéssim viure en un món perfecte, on tothom sapigués (i realment li importés) què necessita la gent del seu entorn en cada instant. Però per desgràcia no és així. El meu món no és així.
Per això...entre tanta incredulitat, un petit somriure dia a dia, persistent, ajuda a la gent del teu entorn a sentir-se més humans.
Molts cops la gent no és com sembla...ni aparenta el que realment és (o voldria ser). Per això és important saber amb qui confiar i amb qui val la pena compartir cada un dels bocins de temps que van construint la nostra vida. Però alhora...som suficientment bons nosaltres per a jutjar la gent del nostre entorn i etiquetar-los com a amics, companys, persones desconegudes, ...? Quan fem això no ens tanquem portes, aïllant-nos una miqueta més d'aquell món perfecte que volíem?
Interessant...
Important distingir entre camins que es separen (que aixó no vol dir que l'amistat es trenqui) i amistats que voluntariament deixem perque hem canviat d'opinió.
Jo no crec que les amistats de veritat es demostrin quan tot va be, sino al contrari. El que es "difícil", el que demostra l'amistat, es demanar disculpes, escoltar els problemes de l'altre, voler ajudar que es te un problema...
Es pot estar cada dia colze a colze amb algú durant anys i no tornar-se a veure desprès d'aquet periode, i evidentment aixó no es amistat. I també es pot coneixer a algú i en una setmana fer-se amic. La gent pot ser molt hipócrita pero crec que en relativament poc temps podem saber si podem confiar en algú. Es questió de tenir clar que esperem d'un amic i de no enganyar-nos a nosaltres mateixos... Sempre et pots sentir decebut pero desde el meu punt de vista, només la falta de reflexió i anàlisi et pot conduïr a adonarte sobtadament que un suposat amic, realment no ho és!
I la ultima idea: l'orgull fa molt mala combinació amb l'amistat real i sostenible.
Sort!!
Que segueixi el debat!
El meu petit escrit ha derivat a diverses opinions sobre l'amistad. S'ha de dir que a vegades escribim el que pensem en aquell moment o el que ens agradaria fer, però molts cops és ben diferent del que realment fem!
Només afegir que l'amistad no és fàcil de jutjar, cada u té els seus criteris per triar, mantenir i cuidar els seus amics...
Em reitero dient que el temps demostra les coses i que el més important és tenir com a amics a qui necessitis i qui et vagi millor en aquell moment.
Visca l'amistad!!
I no oblidem a la persona que multiplicada per millons faria un MóN PeRFeCTe :P
Hola,
"Em reitero dient que el temps demostra les coses i que el més important és tenir com a amics a qui necessitis i qui et vagi millor en aquell moment."
Em sembla que aqui ho ha una contradicció de fons, y que es la manera menys recomanable de buscar l'amistat verdadera!!
See yaaa
Martona... que dir-te...No ser si he entes exactament el significat de les teves paraules...Penso que el teu comentari va més enllà d'una crítica o una reflexió sobre el tema i els valors que formen l'amistat. Intentes definir l'existència d'un ésser que tot i saber que no ha de ser el teu millor amic, conté els valors pels quals tu definieixes la perfecció. Una perfecció que permetria la felicitat d'un món, que tots en som conscients, un món que avui dia està pobre de valors. No ser si existeix aquest ésser, no ser si tu ja l'has conegut o exactament,no ser a qui et refereixes, però penso que a vegades aquest ésser que pot fer que pensem que el món en què nosaltres vivim és perfecte, som nosaltres mateixos. Moltes vegades, ens oblidem de ser el nostre millor amic: ens oblidem passar temps a soles per conxeixens millors, estimar-nos i respetar-nos tal com som, i fins i tot a vegades, realizem coses que ens puguin fer mal, perquè ens desvalorem... no passem prou temps amb la nostra pròpia persona, però només nosaltres som capaços de constrir damunt dela base de la nostra propia identitat l'autentica assencia que ens defineix com a éssers... en aquest sentit vull dir, que tu tens uns valors per considerar que aquest mon és mes o menys perfecte, i pots aconseguir que aquests valors desflorin damunt de la teva propia persona, sense esperar res de les altres. d'aquesta manera, estant contenta amb tu mateixa, podràs aconseguir veure aquell mon magnifica que totes les persones desitgem cada dia, quan obrim els ulls de bon matí. Jo desitjo trobar aquesta persona en mi mateixa, durant aquesta experiència aqui a Granda, i vull que tu trobis la teva, perque aixi, jo unire el meu mon perfecte al costat del teu i será increible saber que et tinc el meu costat. i mes igual, que ara sembli una utopia, perque els desitjos i les coses increibles fan que cada dia somi, i somià, per mi, és un plaer de vida. I vull continuar sominat que ara et tinc al meu costat abraçant-me... t'estimu
Que ets maca Ingrid!!!!!!!!
He de confesar, que mai m'havia parat a buscar aquest model de perfecció en un mateix, i de fet, crec que totes les teves paraules tenen sentit. Fins avui només l'he sapigut trobar en altres persones, i si, he de dir, que he tingut la sort de coneixer gent que cumpleix amb el que seria el meu model de perfecció q pot arribar a aconseguir l'esser huma, pero tot i així, potser si que és moment de buscar la perfecció en nosaltres i sí... jo crec en la teva utopia i en vull formar part!!
T'estimu guapissimaaaaaaaaaa!
Publica un comentari a l'entrada