aVui? DeMà?

Estava caminant cap a casa, acabava de baixar de la "valle". De cop sento uns nens jugant i cridant just davant meu i m'apareix un instintiu somriure a la cara. Eren preciosos, feien cara d’angelets i se'm passava pel cap la idea d'emportar-me'n un a casa :P

Al aixecar els ulls m'he trobat una mirada captivadora, una mirada de les que no et deixa indiferent, era Ell, un dels nois que més cors ha trencat a Castellar únicament per la seva mirada i timidesa. A part dels seus ulls, el pots identificar fàcilment per la seva forma de vestir “deixada”, els seus cabells llargs i poc cuidats. De seguida he baixat el cap i he vist que dos dels nens eren els seus fills, ja que portaven el mateix estil en roba i pentinat, eren preciosos. Just els he avançat que de cop se m’ha aturat el cervell i m'ha vingut a la ment la història que tants cops ha sortit a les converses dels cafès del poble...

Em vaig llevar molt il·lusionat, gens nerviós, feia molt temps que estàvem esperant aquesta sortida. La vaig llevar amb un petó, com cada matí, i vaig anar directe a preparar les coses per marxar cap una de les muntanyes que ens posaria a prova com mai cap havia aconseguit. Tot a punt, ens posem en camí, llarg, però inoblidable.
Al matí següent tot està a punt per començar l'aventura, Ens enfrontàvem a un gran repte, una escalada inoblidable. Tot va començar força bé, estàvem preparats, el material i el nostre cos responia perfectament, ja feia un parell d'hores que estàvem de camí quan va començar la part més dura, l'hora de les escalades arriscades. Jo anava davant, ella darrera i la parella que venia amb nosaltres feia una especia de camí paral·lel, tot estava sota control. Tot? Potser no. De cop, desprès d'una llarga estona escalant, casi a punt d'arribar al final d'aquella pujada d'adrenalina, alguna cosa falla. Sento un crit i al mirar cap baix veig la seva cara, els seus ulls mirant-me amb incredulitat, amb desesperació... un segon que va ser, i encara és, una eternitat. La veia caure... potser, de fet, no veia res, el cervell se'm va parar de cop i crec que fins fa poc no es va tornar a engegar. En aquell moment no vaig saber que fer, però un instint descontrolat em feia pensar en tirar-me a agafar-la, però no podia, estava completament lligat, lligat a una corda, a una vida.... Ella allà caient, morint... Jo mirant, morint...

He de dir que no són els fets reals, més que res ningú a part d'ell sap que va passar. Però aquesta és la historia que m’ha arribat i així us l'explico, una història increïble, més quan coneixes la parella, ni que fos per veure-la pel poble, i t'expliquen com eren. Pel que també és va dir pel poble en el seu moment, aquest noi ha estat anys i anys fora d'aquest món, en un món a part, sense acceptar el que havia passat, culpa seva? No, però la noia es va emportar la vida d'ell al caure.
Ara ja està bé, té una nova família, fillets i segueix sent tan bo com deien que era. Ha tornat a néixer, però suposo que mai tornarà a ser el mateix.

Veus escapar la vida just mirant cap baix... perds el control de la situació... tu no tries quan és el moment....