The Wizard Of Oz!

Farà dues setmanes estàvem les tres tontetes fent el vago al sofà quan vam començar a comentar pel·lícules, grans clàssics... i va sortir el nom de The Wizard Of Oz. Jo no l'havia vist mai i era algu que tenia pendent, així que me la va deixar i just ara l'acabo de veure, als meus 21 anyets! :)

Deixant de banda opinions, crítiques i moralitats, he de comentar el que realment m'ha sorprès ha sigut veure tants nans actuant. La primera impressió, al veure'ls traient el cap entre les flors, ha sigut pensar que eren nens petits, però poc després ja he vist que era impossible la idea i he començat a fixar-me en les faccions de la cara i els seus moviments. Amb tots els respectes he de dir que són curiosos. No he pogut evitar parar la pel·lícula i començar a buscar informació. He trobat aquest escrit:

...En efecto, la avalancha de enanitos de El Mago de Oz pudo haber descubierto un filón. Sin embargo, como el resto de sus compañeros, Maren tuvo que conformarse con las pocas oportunidades que la industria daba -y sigue dando- a los actores pequeños, hasta acabar relegado a la publicidad (fue uno de los Little Oscar, la mascota de la compañía salchichera Oscar Mayer). "Lo que pasa es que los directores no tienen imaginación", dice al respecto Emilio Gavira, uno de los marcianitos-revelación de El milagro de P.Tinto. "El guión no tiene que especificar que para un papel se requiere a un enano o a un gigante. ¿Es que no puede haber un fontanero que mida menos de un metro? Hay que ver simplemente a la persona", inquiere, y concluye asegurando que el público es mucho más imaginativo que los realizadores y que está más abierto a lo que se le ofrece. Y si no, que se lo pregunten a Linda Hunt, una actriz que se codea con los grandes y que, encima, consiguió con su 1,45 metros. el Oscar por su interpretación del periodista chino en El año que vivimos peligrosamente.

Aunque tratados mayormente como muñecos o mascotas exóticas de corte cómico y voz pitufil, los actores pequeños siguen creciéndose...

FireWorks & Abramovich?¿?¿?

Una nit d'estiu. Passejant per La Croisette, Cannes. Mirant com els francesos i els italians caminen amb els seus millors vestits de temporada. Veient petits espectacles de pintura o música típics de la Rambla. Trobant botigues de gelats "italians" cada dos passes.

De cop, quan ja arribàvem al final del passeig escoltem l'esclat d'un petard. I asseguts vam observar durant deu minuts l'espectacle.

Durant l'estiu es celebra un concurs pirotècnic mundial a Cannes, però per aquella nit no hi havia cap concursant programat.

Avui, dos dies després m'arriben veus de que el castell de focs era per celebrar un aniversari, l'aniversari de Roman Abramovich, del qual jo no en sabia res. Al buscar per internet he trobar la gran i útil wikipedia, que diu així:

Roman Arkadyevich Abramovich is a Russian oil billionaire and the main owner of private investament company Millhouse Capital, referred to as one of the Russian oligarchs. According to the 2006 Forbes magazine, as of 13 Febrary 2006, he had a net worth of $18.2 billion, and according to Russian Finance magazine, as of January 2007, his fortune was $21.0 billion.

També conegut com un soci potencial del Chelsea. Cal remarcar que aquest bilionari s'ho ha guanyat, tot i que no se sap si a les bones o a les dolentes.

Increïble com es poden arribar a guanyar tants bilions d'euros, és una cosa que supera la meva imaginació, el meu sentit comú!

RemAkE

No estic gens d'acord en que grans pel·lícules de països preciosos amb presupostos moderats siguin deformades en un procès de comercilització i en un intent de fer veure que els americans poden arribar a fer bones pel·lícules.

Fa dos anys vaig veure "Deliciosa Marta", una pel·lícula encantadora, preciosa, tendre, real, propera... increïble! Fa un any vaig llegir un reportatge que deia que la senyora Catherin Zeta-Jones seria la protagonista del remake de la pel·lícula. Ja en aquell moment ho vaig trobar vergonyós. No sé, m'ho vaig pendre com una cosa personal (serà perquè la protagosnista es diu Marta :P) I ahir, al Cines Imperial, vaig veure el gran cartell de la senyoreta i el senyoret, dos prototips de l'estil americà! Indignant!

Potser estar molt ben dirigida, una gran actuació per part dels actors, gran vestuari... però mai serà el mateix, perquè no és més que una CÒPIA americana. Tot i que cal comentar que el director mateix ja no és americà, però sí la producció, la manera de comercialitzar-la i tota la parafernàlia que la rodeja, que no té punt de comperació amb l'original.

Hi ha moltes pel·lícules que potser son remakes i no ho arribaré a saber mai. Però ara que ho sé del cert, puc fer la meva petita reinvidicació.

Cicatrius

Fa tres setmanes, mentres estaves fent el tonto, et vas clavar el que en diuen "un cos estrany" al palmell de la mà esquerra. Després de que varies persones t'ho recomencin, decideixes anar al CAP a mirar-t'ho.

A recepció, unes noies molt amables et diuen que passis a la sala d'espera, que ja et cridaran des de la porta 7. Al cap de gairebé una hora sents el teu nom, t'aixeques i camines cap a la porta. La sorpresa arriba quan obres la porta de la consulta i veus el tan reconegut Doctor Tarragó. Un metge amb molt renom a la ciutat. Personalment el consideres un imbècil, prepotent, cregut, poc atent, egocèntric i capullo. Sí, un estúpid que ja et va desgraciar un cop: després de tres llargues operacions, et va deixar de record una cicatriu horrible. Estaves davant de l'últim metge que desitjaries que et tornés a intervenir. Allà davant amb el seu somriure prepotent, saludant-te. Ja no s'enrecordava d'aquell desastre, ja feia més de 10 anys.

Ell ja fa anys que no ho recorda i tu no hi has deixat de pensar.

Aquella cicatriu que et va marcar durant la teva adolescència, que no et deixava anar a la piscina, anar a la platja o posar-te segons quines samarretes; aquella cicatriu que durant uns anys va convertir-se es un condicionant de les teves decisions i la causa de grans complexes.

Les cicatrius són marques que sempre formaran part de la teva pell, del teu cos i, molt probablement, dels teus records. Marques que afecten tant físicament com mentalment. Una cicatriu pot ser petita o gran, maca o lletja, però darrera de la seva part visible, queda la part més important, la cicatriu que et queda en el teu interior i que et marca la teva vida.